Andreu Martín

Blog del escritor Andreu Martín

Lucas -biòpic- català

Lucas.
Stoneway.
Mary Lou.
Tom.
Jerry.
Dorry.
Srta. Good.
Jutge.
Fiscal.
Periodista 1
Periodista 2.
Periodista 3.
Ryan.
Oftalmòleg.
Harry Callahan.
Jano Lipkiss.
Obrer 1.
Obrer 2.
Obrer 3.
Càmera.
Maquilladora.

ESCENA 1 (Lucas, Tom, Jerry.)

(1983. El despatx del sheriff d’un petit poble del Profund Sud d’EE UU. Texas. És estiu, fa molta calor i la suor posa taques fosques a les aixelles de la gent.
A l’esquerra, la porta que dóna al carrer. Al fons, una escala que porta cap al domicili del sheriff. A la dreta, la cel•la ocupa una tercera part de l’escenari. Una reixa la separa del despatx. A la cel•la, un lavabo, un catre i la tassa del wàter. Al despatx, l’escriptori, una antiga estufa de llenya, un penja-robes, el vell teletip, etc.)
(Tom, amb uniforme i placa d’ajudant del sheriff, parla cap al públic:)

TOM: Aquesta història que ara veureu s’assembla molt a la d’un individu anomenat Henry Lee Lucas, que es va fer famós en els Estats Units dels anys 80. De fet, tot el que li passa al nostre Lucas és exactament el que li va passar al que ens ha servit de model. L’únic imaginari és la gent que li hem posat al voltant, que és possible però no probable, o potser probable però no impossible. Henry Lee Lucas va néixer el 23 d’agost de 1936 al comtat de Montgomery, estat de Virginia. Quan el van detenir, en 1983, tenia 47 anys.

(Tom i Jerry, que també és ajudant del sheriff, entren del carrer empenyent Lucas. Aquest és un indigent barbut, escabellat i brut, amb un pegat negre a l’ull esquerre, i va vestit amb parracs de color indefinit. Ve emmanillat i els altres el tracten amb molt pocs miraments. A cops i empentes li fan travessar el decorat des de la porta del carrer fins a la cel•la.)

TOM: Passa.

LUCAS: Sisplau, sisplau.

TOM: Passa, collons!

LUCAS: No, sisplau, no he fet res.

TOM: Entra.

(Tom el fica a la cel•la d’un cop.)

LUCAS: Ai! No em pegueu! No em tanqueu!

TOM: (El tanca amb clau.)
Calla. (A Jerry:) Ves a avisar el sheriff Stoneway.

(Jerry se’n va escales amunt.)

LUCAS: No he fet res, sóc innocent, no he mort ningú!
(Passa les mans entre els barrots. Tom li treu les manilles mentre parlen.)
Com podeu dir que jo he mort la Dorry? Si ella és com la meva germana, la meva filla, la meva dona, la meva amant? No sabia res de l’incendi de la casa de la senyoreta Good. La vam deixar tan tranquil•la. Escolteu: Dorry va marxar, va dir que m’abandonava, que no volia saber res més de mi…!

TOM: I la vas atrapar i la vas matar

LUCAS: No, senyor! Li vaig córrer al darrere, però va arribar a la benzinera abans que jo, i va muntar en un camió i va fugir. Se n’anaven cap al Nord, cap a Indiana. No li agradava que jo m’hagués tornat tan religiós…!

TOM: No m’enganyaràs, Lucas. He vist com reaccionaves quan t’he dit que la senyoreta Good era morta. No has plorat ni una mica. T’he dit que la senyoreta Good havia mort i només has dit «Jo no ho he fet».

LUCAS: És que no ho he fet!

TOM: Ni una llagrimeta, ni un xoc… Res!

LUCAS: (Plora.) És que encara estic en estat de xoc. No me’n sé avenir. La senyoreta Good morta… Déu meu! És impossible!

TOM: Ja és massa tard per plorar.
(Tom ha trobat una pila de papers del teletip sobre la taula. Els agafa.)
Hem demanat els teus antecedents i, mira, ja han arribat. Estic segur que ens espera alguna sorpresa…

LUCAS: Els meus antecedents?

TOM: Sí, i sembla que és una llista ben llarga…

LUCAS: Bé, aquí només trobareu que vaig matar la meva mare.

TOM: Que vas matar qui?

LUCAS: La meva mare…

TOM: Que vas matar la teva mare?

LUCAS: Sí, vaig matar la meva mare, però res més. I ja he complert. Vaig complir condemna…

TOM: Déu meu! Dius que vas matar la teva mare?

LUCAS: Nou anys a la presó de Michigan. Ja estic en pau amb la societat…

TOM: Un que mata la seva mare pot posar-se en pau amb la societat alguna vegada? I amb tu mateix, t’has posat en pau?

LUCAS: La meva mare em clavava unes pallisses monstruoses. Més d’una vegada em va deixar per mort! Mira aquest ull. Gairebé no hi veig perquè ella m’hi va clavar un pal d’escombra. Un altre dia, em va clavar un clau al cap! Un clau al cap! Mira, no t’enganyo! Deia que tenia accidents, però era ella qui em torturava. I m’obligava a mirar quan cardava amb homenots. I maltractava el pare, també, el meu pare no tenia cames… Va ser en defensa pròpia!

ESCENA 2 (Lucas, Stoneway, Tom, Jerry.)
(Per l’escala, procedents del pis de dalt, baixen Jerry i el sheriff Stoneway. Aquest és alt, corpulent i decidit.)

STONEWAY: Lucas Lee.

LUCAS: Jo no he fet res, sheriff!

TOM: (Llegint els fulls del teletip.)
Han arribat els seus antecedents. I diu que va matar la seva mare. I ell ho reconeix.

LUCAS: Em vestia de nena!

STONEWAY: On l’heu trobat?

TOM: (Sense aixecar els ulls dels fulls, que sembla que l’interessen molt.)
Per la carretera de Pineville, cap a la frontera de l’estat.

STONEWAY: Anava sol?

TOM: Sí.

STONEWAY: I la petita Dorry?

TOM: Diu que no sap on és. Miri els seus antecedents, sheriff. Aquí parla d’una tal Dorothy Groover…

STONEWAY: Dorry. La petita Dorry. Què n’has fet, de la Dorry, malparit?

TOM: Lucas Lee la va ajudar a fugir d’un reformatori de Bartow, Florida, fa dos anys. Se’ls va veure robant benzineres plegats…

STONEWAY: Robant benzineres plegats?

LUCAS: És mentida, sheriff, és mentida. Tot mentida.

STONEWAY: Duies la petita Dorry a robar benzineres, depravat?

TOM: O sigui, complicitat en la fuga il•legal d’una menor, corrupció de menors, robatori…

STONEWAY: I ara ha mort la senyoreta Good

LUCAS: No és cert!

STONEWAY: (S’apropa a la cel•la amb les claus a la mà.)
I vas incendiar la casa per ocultar el crim.

(El sheriff obre la cel•la. Lucas s’enfila al catre per mantenir-se tan lluny d’ell com li és possible.)

LUCAS: No!

TOM: I l’hem trobat sense la noia, de manera que ens temem que també hagi mort la petita Dorry.

(El sheriff agafa Lucas de la roba i el llença a terra. És molt més gran i corpulent que ell. Se li llença al damunt i comença a clavar-li una pallissa terrible. Primer, amb els punys. Després, es posa dret i continua a puntades de peus.)

STONEWAY: Has mort la senyoreta Good! Ella et va acollir a casa seva, et va donar menjar, roba, treball, diners, t’estimava! Ens vas enganyar tots amb els teus discursos mentiders de pecador!

LUCAS: Sóc un pecador, sheriff!

STONEWAY: Ets un assassí sense pietat, cabró! Un dimoni! Un monstre!

(Tom i Jerry contemplen l’allisada amb indiferència.)

JERRY: El sheriff és un tros de pa.

TOM: Com s’estimava la senyoreta Good.

JERRY: I al Lucas, s’estima. Si ara l’està pegant pel seu bé…

TOM: És tan humà.

STONEWAY: Fill de puta, malparit!

TOM: T’has fixat? Està plorant.

JERRY: És un tros de pa.

TOM: Que et sembla? L’aturem abans que no el mati?

(Tom i Jerry entren a la cel•la i agafen Stoneway dels braços. El treuen de la cel•la. Lucas es queda arraulit a terra, immòbil.)

JERRY: Prou, sheriff, prou, no faci un disbarat, ara!

STONEWAY: Tranquils, tranquils! Estic bé!

TOM: (Tancant la cel•la amb clau.)
El noi ja ho deu haver entès.

STONEWAY: Deixeu-me anar! Estic bé!

TOM: Pugi cap a casa seva, amb la família. Tranquil.

JERRY: Vinga, vinga…

STONEWAY: És un criminal, un assassí… (Dirigint-se a Lucas, que roman inconscient:) Ets un criminal i un assassí, i jo m’encarregaré que t’omplin les venes de cianur, Lucas…!

TOM: (A Jerry:)
Jo em quedaré aquí vigilant. Tu acompanya’l a dalt.

JERRY: Vingui amb mi, sheriff.

(Jerry acompanya Stoneway cap a l’escala. Pugen cap al pis de dalt.)

STONEWAY: Ha mort la senyoreta Good.

JERRY: Tranquil, sheriff, tranquil.

STONEWAY: I la petita Dorry.

JERRY: No hi pensi, ara.

(Desapareixen cap dalt. Tom s’asseu a la butaca giratòria i posa els peus damunt de la taula.
S’apaguen els llums.)

ESCENA 3 (Lucas, Dorry, Srta. Good. Tom, que dorm.)

(En plena nit, en la penombra, Lucas es desperta. S’incorpora a poc a poc, atordit.
En el catre, està Dorry, que apareix sota la manta quan l’aparta per convidar Lucas a estirar-se al seu costat.
Dorry és amb prou feines una adolescent, menuda i escanyolida, amb els ulls i llavis pintats, i només vesteix sostenidors i calces.)

DORRY: Torna al llit, papi. Vine, que et menjaré.

LUCAS: No.

(Dorry surt del llit i correteja i salta al voltant de Lucas, gairebé de quatre grapes, com un animal, com un gosset trapella.)

DORRY: Vine. Juguem als antropòfags. Jo sóc la princesa antropòfaga, i et menjaré.

LUCAS: No, Dorry, no. No ho diguis, això. Prou. Calla. Dorm.

DORRY: Digue’m princesa, Lucas. Princeseta.

LUCAS: No, no, princesa no.

DORRY: Tens por, papi?

LUCAS: Això no es fa. Les nenes no es mengen els papis.

DORRY: Són els papis qui es mengen les nenes, oi? Però tu em vas ensenyar el joc.

SENYORETA GOOD: O sigui, que tu li vas ensenyar el joc.

(Descobrim ara, en el despatx on dorm Tom, ignorant de tot, un volum informe, que ens pot fer pensar en una dona vella arraulida i vestida de negre. És la senyoreta Good.)

LUCAS: Jo no li vaig ensenyar cap joc!

SENYORETA GOOD: Tu la vas ensenyar a robar.

LUCAS: Ella venia amb mi, que no és el mateix. No la podia deixar sola a casa. Em demanava que li comprés vestits de dona, roba sexy, deia! A la seva edat! Les nenes de la seva edat no porten roba sexy!

DORRY: No facis cas de la vella bruixa, papi.

LUCAS: Calla.

DORRY: A tu t’agrada que et mengi, papi.

SENYORETA GOOD: Com que anaves acompanyat de la nena, els botiguers no desconfiaven de tu, i t’obrien les portes…

DORRY: Vine amb la teva princesa.

LUCAS: Jo no la vaig ensenyar a robar!

SENYORETA GOOD: Ella veia com ho feies i li semblava que no era dolent.

DORRY: La teva princesa salvatge i antropòfaga. Que se’t menjarà a poc a poc. Per on vols que comenci, papi?

LUCAS: Què és aquesta llum?

SENYORETA GOOD: És la fi que s’apropa, Lucas. És la mort.

LUCAS: No.

SENYORETA GOOD: És la llum negra. La llum de les flames de l’infern etern.

LUCAS: Què és aquest soroll? Què és aquest tic-tac?

SENYORETA GOOD: Són els segons que passen, Lucas. Els segons que et separen de l’infern. Cada tic és un segon que passa, cada tac és un segon que perds. Confessar els teus pecats, Lucas, i callarà.

LUCAS: No, sisplau, senyoreta Good… Vostè sap que m’he reformat!

SENYORETA GOOD: No em diguis senyoreta Good. Digue’m mamà.

LUCAS: No!

DORRY: Digue’m princesa, Lucas.

LUCAS: No, no, no, princesa no.

SENYORETA GOOD: Digue’m mamà.

LUCAS: No, no puc dir-te mamà.

SENYORETA GOOD: Sí que pots.

LUCAS: Perquè no ho ets.

SENYORETA GOOD: Com li deies, a la teva mamà?

LUCAS: No li deia de cap manera. No en vaig tenir.

SENYORETA GOOD: Tothom en va tenir. I tu vas matar la teva. Mira les flames de l’infern etern, Lucas. Mira la llum negra. Escolta els segons que passen, Lucas. Els dimonis ja et vénen a buscar. Com li deies, a la teva mamà?

LUCAS: Atureu els segons!

SENYORETA GOOD: Confessa els teus pecats i pararà aquest tic-tac, Lucas!

LUCAS: No tinc res per confessar! Ja ho he confessat tot!

SENYORETA GOOD: Comença dient que vas matar la teva mamà.

LUCAS: Ja ho he dit!

SENYORETA GOOD: I continua amb les altres.

LUCAS: Quines altres?

SENYORETA GOOD: Les teves princeses.

DORRY: Digue’m princesa, papi.

LUCAS: No n’hi ha cap més, de princesa! Totes són la meva mare!

SENYORETA GOOD: Veus com pots dir mare?

LUCAS: No era la meva mare! Les mares no són així!

SENYORETA GOOD: Com era la teva mare, Lucas?

LUCAS: Tenia ullals i urpes!

DORRY: Aquesta senyoreta Good també té ullals i urpes.

LUCAS: Em va treure un ull!

DORRY: La senyoreta Good també et pot treure un ull.

LUCAS: Va matar el meu gosset!

SENYORETA GOOD: Els homes et mataran una vegada amb la injecció letal, i a l’infern et mataran milers, de vegades, Lucas.

LUCAS: Em va clavar un clau al cap!

SENYORETA GOOD: A l’infern et clavaran claus als ulls.

LUCAS: Follava amb homes fastigosos!

DORRY: Jo també follo, Lucas. Sóc la teva princeseta, te’n recordes?

LUCAS: No!

SENYORETA GOOD: Com li deies, a la teva mare?

LUCAS: Pel seu nom! Apagueu el llum!

SENYORETA GOOD: Com?

LUCAS: Viola! Viola, es deia! Viola Dison Lee, es deia! Li deia Viola perquè no era la meva mare, perquè les mares no són així!

SENYORETA GOOD: Doncs digue’m Viola.

DORRY: Digue’m princesa, Lucas.

LUCAS: No! No, no, no!

SENYORETA GOOD: Per què no?

LUCAS: Perquè no puc.

SENYORETA GOOD: Per què no pots?

LUCAS: Apagueu aquest llum! Que pari el tic-tac!

SENYORETA GOOD: Confessa els teus pecats, Lucas. Allibera la teva consciència. Si ho fas, s’acabarà aquest turment, Lucas. Tornaràs a ser un nen, tornaràs a començar, tindràs una segona oportunitat.

LUCAS: Em mataran! S’enfadaran amb mi, em jutjaran, em condemnaran a mort!

SENYORETA GOOD: Ja estàs condemnat a mort, Lucas. Tots estem condemnat a mort.

LUCAS: Sisplau! Apagueu el llum!

SENYORETA GOOD: Confessa els teus pecats!

LUCAS: Que calli el tic-tac!

SENYORETA GOOD: Confessa, Lucas!

LUCAS: No em dóna la gana!

(De sobte, la senyoreta Good, que ha romàs tota l’estona arraulida i quieta, com un embalum fosc en mig del despatx, s’incorpora i resulta ser una persona altíssima, negra, i estén unes grans ales de rat-penat.
Lucas xiscla de paor i retrocedeix, allunyant-se tant com pot d’aquella aparició infernal. Dorry riu amb crits de rata i continua corrent i saltant al voltant de Lucas, com un gosset. I la figura diabòlica de la senyoreta Good arriba als barrots i estira la mà per atrapar-lo.
Mentre la senyoreta Good parla, ferotge, Lucas no para de cridar com un posseït.)

SENYORETA GOOD: Ja n’estàs, de condemnat a mort, imbècil! Ja ets carn putrefacta! Ja ets festí de cucs! Tens un peu a l’infern, desgraciat! Ets un imbècil, desgraciat i fill de puta, Lucas! No tanquis els ulls! Et penses que, si tanques els ulls desapareixerà la llum negra? Et penses que tancant les orelles deixaran de córrer els segons que et queden de vida?

ESCENA 4 (Lucas, Tom, Stoneway, Mary Lou.)

(Tot aquest enrenou desperta Tom que dormia, i a l’escala apareixen Stoneway i la seva bonica filla Mary Lou. Algú encén els llums.
Aleshores, automàticament, s’apaga el llum que ens enlluernava, cessa el tic-tac que ens atabalava, i la diabòlica senyoreta Good i Dorry desapareixen d’escena.
Només queda un Lucas enganxat a la paret i cridant, mort de por.)

STONEWAY: Prou! Que cony passa, aquí?

TOM: No ho sé, sheriff! Tot d’una, s’ha posat a cridar!

LUCAS: La llum negra, l’infern, la mort!

STONEWAY: La llum negra?
(S’apropa a les reixes de la cel•la.)
Escolta, fill de puta! Com em tornis a treure del llit, et juro que et mataré. Et mataré i pots estar segur que qualsevol jurat m’absoldrà, i fins i tot em felicitarà! Carronya!

LUCAS: Perdó, perdó.

TOM: M’ha semblat que deia que volia confessar, sheriff.

STONEWAY: Tu no hauries d’estar fent la teva ronda, Tom?

TOM: Oh, sí, sheriff. Ara l’anava a fer. (Agafa unes claus de cotxe del calaix de l’escriptori.)

STONEWAY: Vols confessar, Lucas?

LUCAS: Vull… un advocat.

STONEWAY: Ara no en tenim cap, d’advocat, aquí.

LUCAS: Tinc dret a un advocat!

MARY LOU: Jo sóc advocada, pare…

STONEWAY: Passa cap amunt!

MARY LOU: Sóc advocada, pare! I és veritat que aquest home té dret a un advocat.

STONEWAY: Ara et posaràs a defensar aquest assassí?

MARY LOU: Existeix la presumpció d’innocència, pare. A més a més, diu que vol confessar.

STONEWAY: Si confessa, no hi ha presumpció d’innocència que valgui. Vull que em digui que va matar la senyoreta Good, ras i curt. Que ho posi per escrit, jo l’hi donaré al fiscal, el fiscal l’acusarà davant d’un jutge i el matarem, i amb molt de gust l’engegarem a l’infern. Així és com jo veig les coses. I ara tothom a dormir! Tothom, m’has sentit, Lucas Lee?

LUCAS: Sí, senyor.

STONEWAY: (a Tom:) Tu, a la ronda!

TOM: Sí, sheriff.

STONEWAY: (a Mary Lou:) I tu, passa cap amunt!

MARY LOU: Què devia voler dir amb allò de que havia vist la llum negra?

STONEWAY: Que passis cap amunt, collons!

(Tornen a apagar els llums. Stoneway i Mary Lou se’n van escales amunt. Tom surt cap al carrer.
Lucas, tremolós i esporuguit, torna al catre. Es tapa amb la manta.
En la penombra, correteja Dorry i es mou feixuga l’ombra negra, paorosa, de la senyoreta Good.)

ESCENA 5 (Mary Lou, Lucas, srta. Good i Dorry.)

(En la penombra, il•luminant-se amb una llanterna, Mary Lou baixa les escales amb una safata on hi ha un plat de carn arrebossada amb pebrots i un got d’aigua.
S’atansa a la reixa.)

MARY LOU: Senyor Lee…

(Lucas es desperta. S’incorpora.)

MARY LOU: Li he portat una mica de menjar…

LUCAS: Gràcies.

(Ell s’apropa a la reixa, accepta el plat. S’asseu per menjar. Mary Lou agafa una cadira i s’asseu a prop de la reixa.)

MARY LOU: He pensat que potser…

LUCAS: Gràcies, gràcies.

(La senyoreta Good i Dorry continuen corretejant per l’escenari, com dues ombres inquietes i pertorbadores. Ara, però, la srta. Good ha perdut aquelles ales i aquell volum immens de monstre i és la dona vella arraulida i vestida de negre que semblava.)

DORRY: Què vol, ara, aquesta?

MARY LOU: Una mica de carn arrebossada i un pebrot. El que he trobat a la nevera.

LUCAS: (Va menjant.) Està molt bé, gràcies.

DORRY: Compte, Lucas, que aquesta se’t vol menjar.

MARY LOU: He pensat que potser li agradaria parlar una mica. Ha de perdonar el meu pare. És un home molt recte i noble i s’estimava molt la senyoreta Good.

LUCAS: Ho sé. Tothom s’estimava la senyoreta Good.

DORRY: Et pot menjar. Tant li fot, si t’estàs alimentant com si no.

MARY LOU: De fet, també se l’estima molt a vostè. Si l’ha pegat, ha estat pel seu bé.

LUCAS: No ho dubto.

MARY LOU: Admira molt els seus sermons dominicals.

LUCAS: Ah, sí? Però jo no sóc un predicador…

MARY LOU: «Conec les teves obres i sé que no ets ni fred ni calent. Tant de bo que fossis fred o calent!»

LUCAS: És de l’Apocalipsi.

MARY LOU: És…?

LUCAS: Sí?

MARY LOU: És veritat…?

LUCAS: Sí: de l’Apocalipsi de Sant Joan. Crta a l’església de Laodicea.

MARY LOU: No, no, vull dir: perdoni però, és veritat que vostè va matar la seva mare?

LUCAS: Jo no en vaig tenir, de mare.

MARY LOU: Ah, no?

LUCAS: Jo sóc un heroi, senyoreta.

DORRY: Oh, no! Ara, explicarà la història de les dragones.

MARY LOU: Un heroi?

LUCAS: No sap el què és un heroi? Un heroi és el fill d’una deessa i un humà.

MARY LOU: La seva mare va ser una deessa?

LUCAS: I el meu pare, humà. Era tan humà que no tenia cames. L’hi va tallar el tren abans que jo nasqués. Fixi’s si n’era, d’humà.

MARY LOU: Oh, com ho sento. I la seva mare, una deessa. Però aleshores sí que en va tenir, de mare. De fet, per als seus fills, les mares sempre són com deesses, no li sembla?

LUCAS: A les deesses, el terme de mare no els escau. Són una cosa completament diferent. Gairebé contradictòria. No, mare no. Només se’ls pot dir deesses.

MARY LOU: Però una deessa…

LUCAS: Les deesses no es mouen pels mateixos motors que les dones, esposes i mares. La meva era del gènere Dragona.

DORRY: Veus com t’ho he dit?

MARY LOU: Dragona?

SENYORETA GOOD: Tot ho confon. La dona és una cosa i el drac una altra, en l’Apocalipsi.

LUCAS: N’hi ha moltes, pel món. El món n’és ple, de dragones.

SENYORETA GOOD: La dona va vestida de sol i té la lluna als peus i dotze estrelles al cap.

LUCAS: Ella m’ho va ensenyar. Per exemple, em va ensenyar que la mort sempre guanya. Oi que les mares no ho ensenyen, això, als seus fills?

MARY LOU: No.

SENYORETA GOOD: El drac és vermell i té set caps i deu banyes.

LUCAS: No. Només ho fan les dragones.

SENYORETA GOOD: Una cosa és la dona i una altra és el drac. Tot ho barreja.

LUCAS: Tot allò que estimes es mor. Això és el que em va ensenyar. Jo m’estimava molt un gosset que vaig trobar al carrer. Era un gosset petit, de pocs dies. Me’l vaig endur a casa, el vaig alimentar amb llet. Ella me’l va matar.

MARY LOU: Oh, no!

SENYORETA GOOD: És un imbècil. No sé com ens va poder enganyar.

DORRY: I ella s’ho empassa. Mira com s’ho empassa.

SENYORETA GOOD: S’ho empassen, sempre s’ho empassen.

LUCAS: Perquè veiés que era veritat, que la mort sempre guanya. I des d’aleshores, jo he fet el mateix: he destruït tot allò que m’ha agradat o he estimat.

MARY LOU: Ho sento, senyor Lee. Ara entenc que parli així.

LUCAS: Les dragones fan coses així. Em feia menjar a terra, com un gos, i mastegava tabac, i em va treure aquest ull amb el pal de l’escombra, i m’obligava a destil•lar alcohol il•legal, i m’obligava a beure i em va clavar un clau al cap i em, va ensenyar a robar.

SENYORETA GOOD: No hauries de parlar així de la teva mare.

LUCAS: Un dia, se’m va aparèixer envoltada de llum negra…

DORRY: Mira amb què surt, ara! Amb la llum negra!

LUCAS:… I em va dir: «Avui és l’últim dia, és el dia de la Revelació». Aleshores, vaig saber que jo era un heroi.

MARY LOU: Oh, vinga.

LUCAS: Un cavaller, com aquells del Rei Artur.

MARY LOU: Bé, ja veig que està de broma…

LUCAS: I la meva missió consisteix en anar pel món matant dragones.

MARY LOU: Matant dragones?

LUCAS: Sí: igual com les princeses han d’anar pel món fent petó als gripaus, els herois hem de matar dragones. Són fàcils de reconèixer: tenen els cabells llargs i dues mamelles, i sempre estan eixarrancades, així, esperant que els clavis la llança. Perquè jo porto una llança, saps? Ah, sí, tots els herois en duem una. La duem amagada, per no cridar l’atenció, perquè és una llança plegable, saps? Però, quan la despleguem… Bé, quan em trobo amb una dragona, és el que he de fer. Desplego la llança, que es fa llarga llarga i punxeguda, i la clavo en la dragona. De seguida, hi ha un esclat de sang, un esclat vermell, com una rosa vermella i, si hi ha sort, aleshores la dragona es converteix en princesa. Igual com els gripaus es converteixen en prínceps, les dragones es transformen en princeses.

SENYORETA GOOD: Ara li dirà: «Però no s’amoïni…»

LUCAS: Però no s’amoïni…

LUCAS i DORRY i SENYORETA GOOD: (Simultàniament) … De seguida he vist que vostè no era una dragona.

SENYORETA GOOD: Ha, ha, ha, ho veus?

LUCAS: … Vostè va nèixer directament com a princesa.

MARY LOU: Vostè s’hauria de dedicar a la literatura, senyor Lee. És un conte molt… imaginatiu.

DORRY: No és un conte, no, idiota.

SENYORETA GOOD: No ha entès res, la bleda.

MARY LOU: Suposo que li resulta molt difícil explicar el que va passar amb la seva mare.

LUCAS: No, no em resulta tan difícil. M’estava clavant cops d’escombra perquè deia que jo havia violat la meva germana petita i m’hi vaig tornar. Un cop així, amb la mà. Va caure, rajant sang i aleshores em vaig adonar que a la mà, jo duia un ganivet. Ja era morta. Vaig agafar el cotxe i vaig conduir fins a Virginia. Després, se’m va acudir que m’havia de lliurar a la policia i ho vaig fer a Toledo, Ohio. No és difícil parlar-ne, si recordes que era una dragona. Vaig complir condemna en una presó de Michigan.

MARY LOU: Oh, el Tom deu ser a punt de tornar de la seva ronda. He de marxar.

LUCAS: (Li torna el plat.) Tot ha estat molt bo, senyoreta…

MARY LOU: Mary Lou.

LUCAS: Senyoreta Mary Lou. No l’havia vist mai per la Congregació de la Senyoreta Good.

MARY LOU: No. Jo anava a l’església del poble.

LUCAS: Celebro haver-la conegut, senyoreta Mary Lou. És vostè una gran persona.

MARY LOU: Bona nit, senyor Lee. Fins demà.

(Mary Lou desa la cadira allà on era, i se’n va escales amunt amb el plat.
Dorry i la senyoreta Good riuen com ratetes.)

LUCAS: Voleu callar d’una vegada? Paparres, que sou unes paparres!

(Elles continuen rient, Lucas es fica al llit i, quan Mary Lou i la seva llanterna desapareixen escales amunt, es fa la foscor més absoluta.)

ESCENA 6 (Lucas, Jerry.)

(De sobte, es fa de dia. Entra claror per la finestra.
S’obre la porta del carrer i per ella entra JERRY amb una safata del bar del costat on porta un desdejuni no gaire generós. Va cap a les reixes de la cel•la.)

JERRY: Bon dia, Lucas. L’esmorzar, que deus tenir gana.

(Lucas s’aixeca del catre.)

LUCAS: Bon dia… Tom? Et dius Tom?

JERRY: No, Tom és l’altre, el que ha fet el torn de nit. Jo sóc Jerry. (Li dóna l’esmorzar. Lucas esmorza.)
He estat llegint els teus antecedents. Estàs perdut, Lucas.

LUCAS: Ah, sí? Hi has trobat alguna cosa pitjor que matar la meva mare?

JERRY: El crim de la teva mare és impressionant per qualitat. Però ja no et podem empaitar per ell, perquè vas complir els anys de presó que et corresponien.
(Agafa els papers del teletip.)
La resta són delictes en quantitat, morralla, poca cosa, però suficients com per portar-te al trullo una bona temporada. Després que vas sortir de la presó de Michigan, se sap que a Ocklahoma vas robar un camió de televisors que, després, vas vendre a Amarillo. I et busquen per robatoris en Alabama, Mississippi, Louisiana i Texas. I vas ser detingut per la violació d’una menor i vas escapar.

LUCAS: Al•leluia, germà. Tot això ha passat, ha quedat enrere. Sóc un home que fuig del seu passat. Un clàssic.

JERRY: Més: complicitat de fugida il•legal d’una menor i corrupció de menors perquè se sap que la nena t’ajudava en els teus robatoris. Només aquest ja és un crim federal i et pot costar quinze anys.

LUCAS: Tot això no us servirà de res si li dic al jutge que no heu respectat el meu habeas corpus. No heu posat un advocat a la meva disposició.

JERRY: Sí, i el jutge farà molt de cas, a un merda com tu.

LUCAS: Ahir vaig sentir que la senyoreta Mary Lou, la filla del sheriff, és advocada, oi?

JERRY: No et facis il•lusions. Hem demanat que ens enviïn un advocat d’ofici des de Montague i no pot trigar a arribar. No podia arribar abans.

LUCAS: I si jo volgués que em representés la senyoreta Mary Lou?

JERRY: Treu-t’ho del cap.

LUCAS: Si em portés ella, jo confessaria el cent per cent del que he fet.

JERRY: Mai te la podries pagar. I el sheriff Stoneway no ho permetria.

LUCAS: Li ho confessaria tot. Les mort de la senyoreta Good i la de la petita Dorry. Amb tot detall.

JERRY: Ja li ho diré al sheriff.

LUCAS: M’hauria d’ensenyar un pit, però.

JERRY: Què?

LUCAS: Que m’hauria d’ensenyar un pit. Una teta.

JERRY: Qui? La Mary Lou?

LUCAS: Sí. Una petita compensació. El sheriff Stoneway es podrà penjar un parell de medalles gràcies a mi. Quants casos d’assassinat ha resolt en els últims mesos?

JERRY: Estàs com un llum.

ESCENA 7 (Lucas, Jerry, Stoneway, Mary Lou.)

(El sheriff Stoneway, acabat de llevar i de dutxar, baixa l’escala, procedent del pis de dalt.)

STONEWAY: Bon dia a tothom.

JERRY: Bon dia, sheriff.

STONEWAY: (S’atansa a Lucas.) Ara, pujaràs a la vivenda per dutxar-te. T’he comprat roba perquè estiguis presentable davant del jutge. Jerry…

(Jerry agafa les claus de la cel•la i l’obre. Mentrestant, Stoneway obre un armari i en treu un fusell. Lucas surt. Stoneway entrega el fusell a Jerry.)

STONEWAY: No t’equivoquis. Si tractes de fugir, Jerry dispararà sense dubtar.

JERRY: M’encantaria que tractessis de fugir, Lucas.

LUCAS: N’estic segur.

JERRY: Sap què m’acaba de dir, aquest desgraciat?

STONEWAY: Qualsevol cosa.

JERRY: Que, si el representés la seva filla…

STONEWAY: Mary Lou?

(Mary Lou ha aparegut dalt de l’escala, però ningú se n’adona. I, en sentir que parlen d’ella, s’atura a escoltar.)

JERRY: Sí, com a advocada. Diu que li confessaria els assassinats de la senyoreta Good i la petita Dorry. Amb tot detall.

STONEWAY: Amb això, està reconeixent que els ha comès ell. Bé, és el primer pas. El segon pas serà confessar-ho davant del fiscal i el jutge.

JERRY: Però sap què diu? Que permetria que la seva filla el representés…

STONEWAY: Que ho permetria ell?

JERRY: … Sempre i quan la seva filla li ensenyés un pit.

STONEWAY: Li ensenyés un què?

JERRY: Un pit. Una teta. Una mamella. És així o no és així, Lucas?

STONEWAY: Maleït fill de puta!
(Agafa Lucas de la pitrera i l’amenaça amb un cop de puny. Lucas s’encongeix, acovardit.)
Vols rebre una altra pallissa com la d’ahir?

LUCAS: Només era una manera de parlar, sheriff!

STONEWAY: Treu-lo de la meva vista!
(Aleshores, quan van cap a l’escala, tots veuen Mary Lou.)
Què hi fots, tu, aquí? Treu-te del pas!

(Mary Lou baixa l’escala ràpidament i Lucas i Jerry passen escales amunt.)

ESCENA 8 (Mary Lou i Stoneway).

STONEWAY: Has sentit el que ha dit?

MARY LOU: Sí.

STONEWAY: Maleït fill de puta assassí. Com s’atreveix…?

MARY LOU: Home…

STONEWAY: Home?

MARY LOU: Vull dir que potser…

STONEWAY: Potser? Què estàs dient?

MARY LOU: Si ho ha de confessar tot fil per randa…

STONEWAY: Però què estàs dient?

MARY LOU: Només és un pit.

STONEWAY: Però Mary Lou!

MARY LOU: I ell és un pobre desgraciat que no ho explicarà a ningú. I, si ho explica, ningú no el creurà.

STONEWAY: T’has begut l’enteniment!

MARY LOU: No tant, pare. T’està oferint resoldre dos casos d’assassinat molt importants a la contrada. Resoldre’ls tu, amb confessió i signada i tot. No el fiscal, ni els polis d’Homicidis de Montague, ni els senyorets de Dallas. Tot el mèrit per a tu. T’imagines el que pensarien els ciutadans d’aquest poble, que tant s’estimaven la senyoreta Good? Com et miraria l’alcalde? Et vols presentar a la reelecció de sheriff? No penses que tu mateix pots ser alcalde, algun dia?

STONEWAY: Hi ha altres maneres d’arrencar-li la confessió.

MARY LOU: A cops? Ja has vist com ha reaccionat a la pallissa d’ahir. Tinc la sensació que a aquest home els cops ja no li fan cap mal. Els està rebent des de petit. S’hi ha acostumat. Pare: posa-te-la tu, la medalla, no la deixis per als altres. I avisa la premsa. Que ho publiquin els diaris, que ho sàpiga tothom que has estat tu qui ha resolt els crims. Que ho sàpiga tot el país. Que ja va sent hora: que has treballat tota la vida i mai t’han reconegut res.

STONEWAY: Però un pit…

MARY LOU: Un pit, pare! Total… Qui ho sabrà?

STONEWAY: Però no veus que només tracta d’humiliar-te? D’humiliar-nos! És un pervers!

MARY LOU: I qui ho sabrà? I, quan li posin la injecció letal, qui estarà humiliant qui?

(Stoneway pren la determinació. Va a l’escriptori i, d’un calaix, treu un passa-cassettes. L’hi dóna a Mary Lou.)

STONEWAY: Ho vull gravat. La seva pròpia veu confessant-ho tot. I tu prens notes. Ho redactarem tal com ho ha dit i ho signarà. Avisa’m quan hagis acabat.

(Va a la porta del carrer i la tanca amb clau. Desapareix escales amunt.
Mary Lou es queda sola. Posa dues cadires davant de la reixa. Sobre una d’elles, hi posa el passa-cassettes. Ella comprova si està bé en l’altra.)

ESCENA 9 (Mary Lou, Lucas, Stoneway, Dorry i senyoreta Good.)

(Baixen Stoneway i Lucas. Aquest ve net i polit, ben pentinat, la barba sembla ben retallada. Els parracs bruts que vestia han estat substituïts per una camisa blanca i uns texans ben planxats. Fa goig.
Pel despatx dansen, nervioses, terroritzades, la petita Dorry i la senyoreta Good.
Parlotegen molt nervioses mentre Stoneway condueix a Lucas fins a la cel•la, i el fica dins i el tanca.)

DORRY: Ara li explicaràs tot? Em vas matar perquè jo et deia que ho havies d’explicar tot i ara ho explicaràs? Em diràs de què haurà servit matar-me, doncs?

SENYORETA GOOD: (Trista:) Ens vol acabar de matar, que no ho veus? Ens vol esborrar definitivament de la seva consciència.

DORRY: Lucas, no ho facis.

SENYORETA GOOD: Et condemnaran. Et mataran.

(Acte seguit, sense mirar Mary Lou, Stoneway torna a esmunyir-se escales amunt i deixa sola la seva filla amb Lucas.
Mary Lou prova el funcionament del magnetòfon sota la mirada encuriosida de Lucas.)

MARY LOU: Bé, Lucas. He decidit ensenyar-te una sina.

LUCAS: Una què?

MARY LOU: Una teta.

DORRY: Per un pit, per l’amor de Déu! Et condemnaràs per veure li un pit a aquesta bleda?

LUCAS: Oh, no sap com l’hi ho agrairé, senyoreta Mary Lou. Em farà molt content, de debò.

MARY LOU: I m’explicaràs com vas matar la senyoreta Good i la petita Dorry.

LUCAS: Li explicaré tota la veritat.

SENYORETA GOOD: D’un cop, expulsarà tot el seu passat. Nosaltres som el seu passat. Quan s’explica, el passat deixa de formar part de l’ànima per passar a ser història, cosa dels altres.

DORRY: Per favor, Lucas, no!

MARY LOU: Ho gravarem. Després, ho redactaré i ho signaràs.

LUCAS: El que vostè vulgui.

MARY LOU: M’ho promets.

LUCAS: Li ho prometo.

MARY LOU: Bé…

(Mary Lou es descorda la brusa i allibera un pit del sostenidor.)

LUCAS: És preciós, senyoreta Mary Lou. Li ho juro. És una delícia, amb el seu mugronet, tan eixerit…

MARY LOU: Gràcies.

LUCAS: És un dels més bonics que he vist, i cregui’m que n’he vist molts.

MARY LOU: Ja està?

LUCAS: No, no l’amagui, encara. Mantingui’l al descobert mentre l’hi explico. És molt… inspirador, oi que m’entén?

MARY LOU: Però és una mica violent…

LUCAS: Imagini’s per a mi, que li he d’explicar els meus crims horrorosos… Sisplau.

MARY LOU: Va, doncs, anem per feina.
(Connecta el magnetòfon.)
Em diu el seu nom i cognom?

(Des d’aquest moment, Dorry i la senyoreta Good van retrocedint, perdent-se en les ombres del fons del decorat. Es fonen en la negror.)

LUCAS: Lucas Lee.

MARY LOU: Senyor Lucas Lee. Vostè va matar la senyoreta Henrietta Good, del poble de Goldring?

LUCAS: Sí.

(Mary Lou es posa a escriure.)

MARY LOU: Com ho va fer?

LUCAS: Amb un ganivet. M’hi vaig apropar per darrere. Ella era en aquella butaca de sempre, a la vora del foc. Ella va sentir com m’hi atansava i va dir «Ah, Lucas, ets tu? Vine, vull que parlem…» I jo li vaig dir «Sempre a la seva disposició, senyoreta Good», i li vaig tallar el coll.

MARY LOU: (Impressionada.) Però per què?

LUCAS: La petita Dorry s’havia tornat massa cristiana, per culpa seva.

MARY LOU: Per culpa seva i per culpa de vostè i els seus sermons dominicals!

LUCAS: Però Dorry sabia que jo no parlava seriosament. (Paròdia:) «Llavors foren deslligats els quatre àngels que estaven preparats per a tal hora i tal dia de tal mes i tal any; perquè matessin la tercera part dels homes…» No, això no era seriós. Jo no la vaig tornar cristiana. Ah, i aleshores vaig agafar un dels troncs de la llar de foc i el vaig posar sobre la falda de la vella, de manera que el foc de seguida va calar les seves robes.

MARY LOU: I Dorry?

LUCAS: Dorry es va enfadar molt.

MARY LOU: És clar.

LUCAS: Li vaig dir «Sortim d’aquí, que en un minut això cremarà com una teia». I vam sortir. Encara no havíem fet cinquanta passes que les flames ja sortien per la finestra.

MARY LOU: I Dorry?

LUCAS: Empipada. Com una mona.

MARY LOU: (Deixa d’escriure:) Però…?

LUCAS: Què.

MARY LOU: Com la va matar?

LUCAS: Ah, per explicar-li això, m’hauria d’ensenyar l’altre pit.

MARY LOU: Ah, no! No havia dit res, de l’altre pit!

LUCAS: No cal dir-ho. És de lògica. Un assassinat, un pit. Dos assassinats, dos pits. Qualsevol ho entendria.

MARY LOU: No ho entendria qualsevol! Jo no ho entenc! Ets un pervers, fastigós i malalt! I trampós!

LUCAS: És clar que ho sóc! Vaig matar la meva mare, te’n recordes? I t’acabo d’explicar com vaig matar la senyoreta Good! Només et demano que m’ensenyis l’altra teta. Fa un mes, si t’hagués trobat en un carreró solitari, t’hauria apallissat, t’hauria violat i t’hauria tallat el coll abans que arribessis a l’orgasme. Em sembla que la meva conducta ha millorat sensiblement, no? Ara, només t’estic ensenyant que m’ensenyis les tetes!

MARY LOU: (S’ha quedat de pedra.) Què has dit?

LUCAS: El que has sentit.

MARY LOU: Repeteix-ho.

LUCAS: Ensenya’m la teta.

MARY LOU: Bé.

(A poc a poc, Mary Lou descobreix l’altra pit.)

LUCAS: Oh, són fantàstics, increïbles. És que, si només en veus un, no t’acabes de fer la idea de la bellesa del conjunt. Jo crec que s’han d’ensenyar de dos en dos. Són meravellosos, de debò…

MARY LOU: Gràcies.

LUCAS: Són pits de miss! Per presentar-se a miss Texas. A miss America, a miss Univers!

MARY LOU: Bé, sisplau…

LUCAS: Li estic dient de tot cor. No ho dic per quedar bé…

MARY LOU: Parli’m de la Dorry.

LUCAS: La petita Dorry. És que, perdoni però davant d’aquests dos monuments, estic com trasbalsat…

MARY LOU: Doncs els amago…

LUCAS: No, no, sisplau, no! La petita Dorry. Ara, li parlo de la petita Dorry. Es va enfadar molt.
(Mary Lou es posa a escriure.)
Deia que jo acabava de cremar l’única casa, autèntica casa, que havíem tingut des de feia molts anys, d’ençà que havíem sortit de Florida. I havia mort la dona que ens donava de menjar, i ens vestia. Vam començar a caminar per la carretera del poble, cap a la interestatal, i Dorry em va començar a insultar. Estava entestada en fer-me confessar. «Fins que no confessis els teus pecats, seràs una bèstia, pitjor que una bèstia», deia. Jo ja sabia que havia parlat dels meus pecats a la senyoreta Good. Per això havia mort a la senyoreta Good, perquè sabia massa. Ens vam aturar a la vora del riu, sota un desmai, i li vaig preguntar a la petita Dorry: «I a qui més has parlat, dels meus pecats?»…

MARY LOU: A quina mena de pecats es refereix?

LUCAS: Pecats, pecats, malifetes. I ella em va dir: «Ha arribat l’hora que els conegui tothom! Si no els confesses tu, jo seré l’encarregada de difondre la veritat pel món! Tothom sabrà qui és Lucas Lee!». I, bé, ja sap com van aquestes coses. Vam discutir. Em va pegar, aquest va ser el seu greu error, que em va pegar. No ho suporto. La vaig agafar pel coll, la vaig llençar a terra i, amb una pedra, crac i crac i crac, la vaig matar.

MARY LOU: Oh, Déu meu.

LUCAS: I me la vaig tirar.

MARY LOU: Que se la va…? Ostres.

LUCAS: I la vaig esquarterar amb un ganivet.

MARY LOU: Uau, però estaries tot tacat de sang…

LUCAS: Em vaig despullar per fer-ho.

MARY LOU: De pèl a pèl?

LUCAS:… I ella també era nua…

MARY LOU: Ostres.

LUCAS: I després vaig llençar els trossos al riu. Vaig veure com se’ls enduia el corrent. I jo em vaig rentar la sang al riu. L’aigua era freda. Va ser un bon bany, ben estimulant.

MARY LOU: (Després d’una pausa.) I allò que has dit de pràctiques sexuals amb cadàvers?

LUCAS: No, això no t’ho explicaré.

MARY LOU: Vinga…

LUCAS: És una cosa molt íntima.

MARY LOU: Jo t’he ensenyat els pits.

LUCAS: No comparis! Una cosa és ensenyar els pits i l’altra, ben diferent, parlar-te de relacions sexuals amb cadàvers. Hi ha intimitats i intimitats.

MARY LOU: Per a mi, només hi ha una classe d’intimitat. Si obres el cor a una persona, obres el cor a una persona.

LUCAS: Doncs t’equivoques. Ara mateix em vénen al cap moltes classes diferents d’intimitats. Hi ha la intimitat de mirar-te els pits, i hi ha la intimitat de posar-te les mans sobre els pits, que és molt diferent; i hi ha la intimitat de despullar-te amb les meves mans, i hi ha la intimitat…

MARY LOU: Prou, prou, prou!

LUCAS: Hi ha moltes classes diferents d’intimitat.

MARY LOU: Ja ho he entès.

LUCAS: Mirar-te el parrús, per exemple.

MARY LOU: Per l’amor de Déu!

LUCAS: A canvi de mirar-te el parrús…

MARY LOU: Però què dius?

LUCAS:… T’explicaria tots els altres crims.

MARY LOU: Estàs boig! Estàs malalt!

LUCAS: Vaig aprendre a robar així que vaig aprendre a córrer. El primer assassinat el vaig cometre quan tenia catorze anys…

MARY LOU: Ni de broma!

LUCAS: Són assassinats que podràs comprovar. Podràs anar als llocs i desenterrar ossos…

MARY LOU: Ets un maníac.

LUCAS:… Al llarg de la interestatal 35, en els estats de Texas, Mississippi i Ocklahoma…

MARY LOU: Per qui m’has pres?

LUCAS: Quan vaig sortir de la presó de Michigan, vaig prometre que tornaria a matar.

MARY LOU: No. He dit que no i és que no.

LUCAS: I vaig matar. Al costat mateix de la presó.

MARY LOU: No.

LUCAS: Et diré on has de cavar.

(Mary Lou ja no pot resistir més la curiositat. Li ensenya el parrús.)

LUCAS: Déu meu! És preciós! Que n’és, de bufó! És tan bonic que l’hauries d’anar ensenyant contínuament.

MARY LOU: (Presa d’una gran excitació.) I ara, parla!
(L’interromp. No pot aguantar-se més.)
No, espera…
(Va corrents cap a l’escala, cridant com una boja.)
Pare! Pare! Són molts més assassinats! Moltíssims més!! Tenim un assassí en sèrie!!
(Desapareix escales amunt.)

ESCENA 10 (Stoneway. Lucas. Periodista 1, Periodista 2, Periodista 3. Tom.)

(Stoneway baixa les escales acompanyat del Periodista 1, que porta una càmera de fotos, i de la Periodista 2 que porta un magnetòfon i un micròfon.)

STONEWAY: Per aquí. Però res de fotografies, eh?

PERIODISTA 1: Aquí està? És ell?

STONEWAY: Sí, senyoreta. I prou. No vull que sigui protagonista de res. És un assassí.

PERIODISTA 2: Quantes persones ha assassinat exactament, senyor Lucas?

STONEWAY: He dit que res de preguntes!
(Periodista 1 fa una foto.)
Res de fotografies!
(Stoneway vol prendre-li la càmera i Periodista 1 s’escapoleix. I en farà més.)

LUCAS: He perdut el compte! He estat la mà del dimoni a la terra!

STONEWAY: Fora d’aquí! Tom!

(Stoneway empeny els periodistes cap a la porta.)

PERIODISTA 1: (Li fa una foto a ell.) Un moment, sheriff! Violència amb la premsa?

LUCAS: M’he penedit dels meus pecats i per això confesso, però no sé si Déu em podrà perdonar mai!

PERIODISTA 2: Té alguna cosa a veure amb els casos de prostitutes mortes a Califòrnia i Oregon?

LUCAS: No li dic que no!

STONEWAY: Estan abusant de la meva bona fe! M’han dit que només el volien veure!

PERIODISTA 1: Som periodistes, sheriff. El nostre públic té dret a conèixer aquest monstre!

LUCAS: Vostè ho ha dit! La paraula és monstre!

(Entra Tom, procedent del carrer.)

STONEWAY: Tom: fot-los fora.

(Tom procedeix a empènyer cap al carrer els dos periodistes, que s’hi resisteixen.)

PERIODISTA 1: Té alguna cosa que ocultar, sheriff?

STONEWAY: Fora!

PERIODISTA 2: Per què aquesta violència policial contra la premsa, sheriff?

TOM: Sisplau, sisplau, senyoreta. Surtin d’aquí.

STONEWAY: Perquè no vull que ningú es faci una samarreta on posi «Estimo Lucas Lee»!

LUCAS: Vull anar a reunir-me amb les meves víctimes per demanar-les perdó personalment!

(Finalment, Tom aconsegueix fer fora els dos periodistes. I tanca la porta.)

STONEWAY: Lucas! No toleraré que et converteixis en un heroi!

LUCAS: A mi què m’explica! Jo estava aquí tan tranquil, sheriff. Han estat vostès que han entrat sense demanar-me permís…

(Truquen a la porta. Tom obre i es troba davant del Periodista 3.)

PERIODISTA 3: Bon dia. Sóc Andy Gruby, del Post de Montague. Voldria fer algunes preguntes al detingut Lucas Lee…

TOM: Sheriff: és un periodista que diu…

STONEWAY: Fora!

ESCENA 11 (Jutge i Fiscal.)

(Es fa fosc.
En un costat de l’escenari, primer terme, l’escriptori del despatx del Jutge Monahan. Té una pila immensa d’expedients a l’abast de la mà.)
Entra el Fiscal.)

FISCAL: Bon dia, sa senyoria. S’està posant al dia dels casos pendents?

JUTGE: Em costarà molt posar-me al dia. Tots aquests són pendents. De fet, encara no n’he trobat cap de resolt.

FISCAL: Aquest comtat està massa a prop de la frontera d’Ocklahoma (veure), sa senyoria. I els nostres delinqüents la creuen molt sovint…

JUTGE: I la col•laboració amb les autoritats d’Ocklahoma?

FISCAL: Abans, han de col•laborar ells, sa senyoria. Pretenen que nosaltres els resolguem els seus casos. Els seus delinqüents passen contínuament cap aquí i volen que els detinguem nosaltres i penjar-se ells les medalles. Quan ells col•laborin, nosaltres col•laborarem, sa senyoria.

JUTGE: I vostè qui és?

FISCAL: El fiscal en cap, sa senyoria. Ens van presentar a la cerimònia d’ahir a la nit.

JUTGE: Ah, sí. Kowalski, oi?

FISCAL: Cooper, sa senyoria.

JUTGE: (Agafa l’expedient que tenia al davant.) I aquest… Lucas. Com és que encara no me l’han portat al jutjat?

FISCAL: Encara no han tancat el seu expedient, sa senyoria.

JUTGE: No em diguis sa senyoria. Digue’m jutge Monahan.

FISCAL: El sheriff Stoneway de Goldring està fent un gran treball. Aquest home està confessant una bona tirallonga d’assassinats.

JUTGE: Quants n’ha confessat, fins ara?

FISCAL: Una vintena, jutge Monagan.

JUTGE: Monahan.

FISCAL: Ah, perdoni. Una vintena. Stoneway està fent les comprovacions necessàries.

JUTGE: Vint casos resolts d’una tacada.

FISCAL: Stoneway és un sheriff excepcional, jutge Mohagan…

JUTGE: No: Monahan. És Monahan.

FISCAL: Ah, perdoni.

JUTGE: No, perdoni, no. Repeteixi.

FISCAL: Eh… Moga… No, Mona…

JUTGE: Digui’m jutge. Només senyor jutge. I aquest sheriff, que tanqui l’expedient d’una vegada. Ens espera un judici ben sonat.

FISCAL: Sí. Tothom en parlarà. Vint casos!

JUTGE: Un escàndol. Reportatges sensacionals. Discovery Channel. I, al final, l’execució. Potser faran una pel•lícula. Les pel•lícules que acaben amb execució sempre són bones.

ESCENA 12 (Lucas, Dorry i senyoreta Good.)

(Nit. Foscor. Lucas està dormint. Entre les ombres, apareixen la senyoreta Good i Dorry. S’apropen a ell.)

DORRY: Lucas!

SENYORETA GOOD: Lucas?

(El sacsegen.)

DORRY: Lucas! Que no em sents?

SENYORETA GOOD: Lucas, desperta!

DORRY: Què li passa? Està mort?

(Lucas emet un ronc.)

SENYORETA GOOD: No. Dorm.

DORRY: Ja no li traiem la son?

SENYORETA GOOD: No ens sent.

DORRY: Fa dos dies, érem el seu malson.

SENYORETA GOOD: Ara ja no existim per a ell.

DORRY: Però com és possible? Ja està? Ja s’ha oblidat de nosaltres?

SENYORETA GOOD: Ja no existim. No som ni un somni.

DORRY: Et va degollar! I a mi em va fer trossets i em va llençar al riu! No ho pot haver oblidat!

SENYORETA GOOD: No ens ha oblidat però el nostre record ja no l’amoïna gens. Ja no ens necessita.

DORRY: Ell m’estimava!

SENYORETA GOOD: T’ho va dir alguna vegada?

DORRY: No, però mai em va fer mal, mai em va abandonar, mai em va fer res.

SENYORETA GOOD: Sí, és veritat: mai et va fer res.

DORRY: Mai em va fer res.

SENYORETA GOOD: Tu i jo érem els seus secrets. Vivíem dins del seu pit i per això li podíem fer pessigolles al cor, i podíem viatjar pels seus somnis, espantar-lo i fer-lo plorar. Però ara ja no som res més que lletres en un paper, ja no som secrets, aviat serem en les ments i els somnis de milers de persones, ja no viurem en ell, ja no tindrem res a veure amb el nostre Lucas. No som res més que toxines que acaba de cagar en un racó perquè les netegin els altres.

DORRY: (El torna a sacsejar, desesperada:)
Lucas! Lucas!

SENYORETA GOOD: No et cansis.

DORRY: I què farem, ara? Si ningú ens té presents, si ningú pateix per nosaltres, desapareixerem definitivament. L’oblit se’ns menjarà.

SENYORETA GOOD: No. Encara hi ha una possibilitat.

(La senyoreta Good agafa Dorry de la mà i se l’emporta escales amunt.)

ESCENA 12 (Stoneway, Lucas.)

(De nit. Lucas continua dormint.
Stoneway baixa les escales. Amb pijama i batí i despentinat.)

STONEWAY: Lucas? Lucas!
(S’atansa a la reixa.)
Lucas! Que dorms?

LUCAS: És clar que dormo, sheriff! Què passa, ara?

STONEWAY: Com pots dormir? Vint-i-cinc assassinats a sang freda! Sense cap mena de motiu. Doncs jo no puc dormir, Lucas. Els teus crims em treuen la son.

LUCAS: Doncs ho sento molt, sheriff. Potser s’hauria de dedicar a una altra cosa.

STONEWAY: Penso que mai he conegut una persona tan fastigosa i perversa com tu, Lucas.

LUCAS: Ho entenc, sheriff. Quan miro enrere, jo també em veig així. Fastigós i pervers. Exactament.

STONEWAY: Te’n fots, Lucas?

LUCAS: No!

STONEWAY: Sí. Te’n fots. T’has rigut de nosaltres des que vas arribar en aquest poble. Des que la senyoreta Good us va acollir a casa seva. Anàveu bruts, mullats i espellifats com mai havia vist ningú. I us va donar feina, un lloc per dormir, roba, una casa, menjar, treball… Treballaves bé, eres ràpid i complidor… Aquell diumenge, quan no va poder venir el reverend Moore i vas haver de ficar cullerada.

LUCAS: Ah, sí.

STONEWAY: Estaves arreglant la instal•lació elèctrica, i aquella senyora va dir «Si no ve el reverend, no sabrem què hem de resar». I tu vas dir, des d’allà dalt: «No és convenient que ningú ens digui què hem de resar ni com hem de resar…»

LUCAS: Ah, sí.

STONEWAY: «Cadascú ha de resar en la seva llengua, amb les seves pròpies paraules, des dels seus propis problemes. Qui sap com ha de resar cadascú?»

LUCAS: (Modest.) Bé. Em va passar pel cap i ho vaig dir.

STONEWAY: Vas dir: «El reverend només ha de fer una cosa: animar-nos a resar. Però, quan creus en Déu, quan hi creus de debò, no cal que t’animin a resar. Reses espontàniament. O sigui que reseu, germans! Reseu, cadascú a la seva manera! Reseu! Al•leluia!»

LUCAS: Al•leluia, és cert. I tothom: «Al•leluia!». Al•leluia, sheriff, al•leluia.

STONEWAY: Al•leluia, Lucas. Ens vas ben enredar. Quan em van explicar que et gastaves els diners de la srta. Good en alcohol, i que perdies el temps pel poble, amb la petita Dorry, no m’ho volia creure. Insinuacions, suposicions…

LUCAS: Déu va posar aquelles paraules en la meva boca.

STONEWAY: Déu i tu no teniu res a veure.

LUCAS: En això s’equivoca, sheriff. Déu té a veure amb tots i cadascun de nosaltres. Déu ens ha creat…

STONEWAY: No em vinguis amb sermons, Lucas! Ets un maleït pecador!

LUCAS: En els meus discursos, començava dient que tots som pecadors i que probablement jo era el més pecador de tots, és veritat o no, que ho deia? I vosaltres dèieu «Al•leluia!» Que, si no m’equivoco, volia dir que éreu d’acord! Us deia: Sóc el més pecador de tots vosaltres, i tots deieu «Amen!», Al•leluia, OK. No vaig enganyar ningú! Us deia sóc pecador i em perdonàveu! Què us pensàveu que volia dir quan deia que era el pecador més gran del món?

STONEWAY: Mai podria haver imaginat…

LUCAS: Doncs té molt poca imaginació. Us deia que era un gran pecador i, de tant en tant, agafava la furgoneta de la srta. Good i me n’anava a unes quantes milles d’aquí per violar i assassinar alguna princesa. A això em referia.

STONEWAY: Fill de puta. El que no puc entendre és el per què? Per què has mort tanta gent?

LUCAS: Per què? Ho he fet perquè he pogut, sheriff! Perquè Déu m’ho ha permès! Si Déu no hagués volgut, tota aquella gent seria viva! No sé què hi tenia, Déu, contra aquelles persones. No ho sé perquè ho vaig fer. Que ho sap, el tornado, l’huracà, l’incendi, el terratrèmol, el volcà, el tsunami, per què destrueixen cases i maten gent? Què vol dir per què? No entenc la pregunta. Per què? Sóc una força de la natura i a les forces de la natura no se’ls pregunta el per què!

STONEWAY: Et penjarem, Lucas. Et matarem. I jo seré en primera fila veient com agonitzes amb dolor, i riuré. Pagaràs per haver mort la srta. Good.

(Estira una cortina fins que oculta la reixa i el Lucas. Fa mitja volta i se’n va. Puja les escales, torna a la seva vida normal.)

ESCENA 14 (Tom. Ryan, Stoneway, Lucas.)

(S’encenen els llums. És de dia. Tom està assegut a la butaca amb els peus sobre l’escriptori.
S’obre la porta i entra Ryan. A fora està plovent a bots i barrals. Ryan entra amb un impermeable xop i una cartera, plegant el paraigües. La remor de la pluja ens acompanyarà fins que es digui el contrari i, de tant en tant, sentirem un tro llunyà.)

RYAN: El sheriff Stoneway?

TOM: No ha baixat, encara.

RYAN: Estic citat amb ell. El vaig avisar que vindria. Em dic Ryan, Leopold Ryan, sheriff del comtat de Uskell, Ocklahoma.

(Tom baixa els peus de sobre la taula, agafa el telèfon i marca un número.)

TOM: Sheriff? Leo Ryan pregunta per vostè. Diu que vostè l’esperava. Bé. Sí. (A Ryan:) Baixa ara mateix.

RYAN: Allà tenim la fera?

TOM: Sí. Hem hagut de posar-li la cortina pels periodistes, que es colaven tant sí com no per fer-li fotos.

RYAN: Quants crims ha confessat, fins ara?

TOM: Trenta-dos.

RYAN: (Xiula admirat:) Algú cap al cantó d’Ocklahoma? Uskell?

(Stoneway baixa l’escala.)

STONEWAY: Ryan?

RYAN: Stoneway.
(Encaixen.)
M’agradaria parlar amb la teva fera. Tinc uns casos per resoldre, al llarg de la interestatal 35…

STONEWAY: No m’agrada que me’l maregin, Leo. Està agafant molts fums. Se sent important, saps?

RYAN: Per a mi és important, si m’ajuda a resoldre tres casos. Vinga, només te l’entretindré un moment.

(Stoneway va a la cortina. La descorre de cop. Dins de la cel•la, a l’altra banda de la reixa, Lucas està assegut a la tassa del wàter.)

LUCAS: Sisplau! Que estic cagant!

STONEWAY: Oh, perdó.

(Stoneway torna a córrer la cortina, ocultant cel•la i reclús, i es mira Ryan amb un silenci molest.)

RYAN: Sempla que plou, oi?

STONEWAY: Mentre no tinguem inundacions… Hem hagut de posar la cortina per…

RYAN: Sí, ja, per la premsa…

STONEWAY: (Simultàniament:) … Preservar una mica la seva intimitat…

RYAN: Ah.

STONEWAY: Sí, per la premsa també, però, és clar, no és el mateix tenir un reclús una nit que tenir-lo aquí, instal•lat, durant mesos…

RYAN: Com tenim el tema del judici?

STONEWAY: Aturat. De moment, tenim material per condemnar-lo a mort com a mínim per sis crims. Però estem investigant els altres. Cada cop que en confessa un de nou, s’inicia un altre procés de constatació i obtenció de proves. Això demana temps.

RYAN: I, mentrestant…

LUCAS: Ja estic!

(Stoneway torna a obrir la cortina i descobrim a Lucas.)

STONEWAY: Aquest és el sheriff Ryan, d’Ocklahoma. Et vol fer algunes preguntes.

LUCAS: Un altre?

RYAN: Sisplau, és un moment, senyor Lucas. Només una consulta…

STONEWAY: Vine, Tom, vull que m’ajudis a tancar bé les claraboies del garatge. Tinc por que se m’inundi. (A Ryan:) Tornem de seguida, Leo!

(Surten Stoneway i Tom i deixen sols Lucas i Ryan. Aquest treu unes fotos i uns papers de la cartera.)

RYAN: Vull que vegi això, senyor Lucas…

LUCAS: Ja m’imagino què deu ser. Ve a demanar-me un favor…

RYAN: Tinc un cas de tres noies desaparegudes al Green River, en el comtat d’Uskell, Ocklahoma. Com que és a prop de la interestatal 35 i vostè ha actuat per allà…

LUCAS: Pensa que potser les vaig matar jo.

RYAN: Bé… Sí…

LUCAS: (Mira papers i fotos.) Jo vaig confessant, i us ajudo a resoldre casos, us pengeu medalles i la gratitud de la població, i dels parents de les víctimes, i vaig acumulant motius perquè m’executin amb la injecció letal i, mentrestant, miri com visc. Li sembla que es pot viure així, cagant a la vista de tothom, en una cel•la tan estreta…? Què els costaria tapar una mica el cagador? I donar-me una mica més d’espai. I fer-me revisar la vista per un oftalmòleg… No hi veig bé, i tinc dret a assistència mèdica. Els ho demano i els ho demano, però vostè es pensa que em fan cas?

RYAN: Sí, bé. Jo no puc fer-hi res. Aquesta no és la meva oficina.

LUCAS: Sí, és clar. (Li torna els papers.) No, no me’n recordo de res. Això ha de funcionar a l’inrevés, sap? Vostè ha de trobar proves i m’inculpa, no sóc jo qui s’entrega voluntàriament…

RYAN: Ha confessat voluntàriament trenta i tants crims.

LUCAS: Sí, i ja tenen prou per condemnar-me a mort cinc vegades. Ja n’hi ha prou. Després de tot, no em poden matar més d’una vegada.

RYAN: Sisplau…

LUCAS: No, amic meu. Crec que ja he purgat prou crims.

RYAN: Potser… Si aconseguís que milloressin les seves condicions de vida…

LUCAS: Impossible. El sheriff Stoneway no li farà cap cas.

RYAN: Però si me’n fes…?

LUCAS: Home, si vostè em fes un favor, jo podria fer un esforç de memòria…

(Entra Stoneway, xop de la pluja.)

STONEWAY: Dimonis! Em sembla que el riu s’està començant a sortir de mare… Si continua així, serem en situació d’emergència…

RYAN: Stoneway… Puc parlar un moment amb tu?

STONEWAY: Digues.

RYAN: En privat… Que no ens senti…

STONEWAY: Anem a prendre una copa.

RYAN: D’acord. Pago jo.

(Ryan obre el seu paraigües i surt amb Stoneway cap al la pluja que amara el carrer.)

ESCENA 15 (Tom, Ryan, Mary Lou, Stoneway, Lucas, Obrer 1, Obrer 2, Obrer 3, Oftalmòleg.)

(De sobte, canvia la llum: a fora ja no plou.
Inesperadament, com en una desfilada triomfal, entren els tres Obrers portant mampares i caixes d’eines. Els segueix Ryan que, amb la seva cartera a la mà, es dirigeix cap a Lucas, molt content.)

RYAN: Ho he aconseguit, veu? Ara li eixamplaran la cel•la.

LUCAS: Com s’ho ha fet?

OBRER 1: Tu encarrega’t del cagador. Nosaltres farem les reixes.

(Els Obrers procedeixen a transformar l’escenari. De moment, un d’ells va aixecant parets al voltant del wàter, de manera que quedi ocult a la vista. Mentrestant, els altres prenen mides d’una banda a l’altra… Fan molt xivarri.)

(El telèfon comença a sonar. Tom s’hi posa.)

TOM: Oficina del sheriff Stoneway, digui’m. (…) Sí. (…) No. Això haurà de parlar-ho amb la seva advocada.

OBRER 2: (Ha mesurat la distància fins el bell mig de l’escenari, a tocar de l’escriptori.)
És fins aquí!

OBRER 1: Fes una senyal!

(Obrer 2 fa una senyal amb guix a terra al costat de l’escriptori.)

RYAN: … Bé, i jo també hi contribueixo amb una mica de diners del meu comtat. Al cap i a la fi, tots en sortim beneficiats, amb la seva col•laboració.

LUCAS: Li ha costat molt car?

RYAN: Dos mil dòlars. La resta els posarà l’ajuntament.

TOM: (Al telèfon:) Un moment que la crido.
(Es desplaça fins a l’escala i crida cap amunt.)
Senyoreta Mary Lou! Pot baixar un moment, sisplau?
(Torna al telèfon:) Esperi un moment. Ara baixa.
(Sona un altre telèfon. Tom contesta.)
Oficina del sheriff Stoneway, digui’m.

LUCAS: I què li va dir al sheriff Stoneway per convèncer-lo?

(Els dos obrers comencen a desmuntar les reixes. Això molesta a Ryan i Lucas, que es troben un a cada banda.)

OBRER 1: Perdonin, eh? Perdonin.

LUCAS: No passa res. Endavant.

RYAN: Des d’aquí potser no se n’hagi adonat però el poble de Goldring fa temps que coneix la prosperitat, gràcies a vostè. Hi ha autocars de curiosos, que vénen a conèixer el poble del carnisser. I policies de tots els Estats Units que fan cua per parlar amb vostè i resoldre casos pendents. Per no parlar dels periodistes, advocats, fiscals, pares i mares de nois i noies desapareguts, i psicòlegs, metges, criminalistes, sociòlegs, que volen fer tesis i estudis sobre vostè… Els hotels, els restaurants, les botigues de souvenirs… Haurien de fer-li un monument, amic meu.

LUCAS: M’agrada sentir-ho. M’agrada sentir que, per una vegada, puc fer el bé.

(Baixa Mary Lou.)

TOM: (Tapant el micro del seu telèfon:)
Un policia d’Arizona, que vol parlar amb Lucas. I aquí en tinc un altre…

MARY LOU: (Obre l’agenda de manera que puguin consultar-la tots dos.)
Aquesta és l’agenda. Dóna-li hora. Això no cal que ho faci jo. (Al telèfon:) Digui’m. (…) Sí. Bé, tenim l’agenda una mica plena, però digui’m. (Fa notacions en l’agenda.) Millor a les onze del matí. D’acord? (…) I no s’oblidi de portar tota la documentació del cas, per fer-li memòria.
(Continua parlant i anotant en l’agenda.)

RYAN: (Obre la cartera i comença a treure papers.)
I ara passem al meu cas. Aquelles tres noies desaparegudes al Green River, en el comtat d’Uskell…

LUCAS: Ah, sí. Me’n recordo perfectament. Oklahoma, al llarg de la interestatal 35…

RYAN: Sabia que era feina seva!

(Continuen parlant. Ryan mostra papers a Lucas, que els mira amb interès. Ara ja no hi ha reixa que s’interposi entre ells, perquè els obrers l’han desplaçat.)

TOM: Sí? D’on diu que ve? (…) Tres assassinats o tres desaparicions? (…) Oh, no és el mateix. (Després de consultar l’agenda:) No podrà ser fins la setmana que ve. (…) Dilluns. (…) A primera hora, si vol. (…) Prenc nota. M’ha dit que el seu nom és…? (Pren nota.)

(Els obrers desplacen les reixes desmuntades fins a mig escenari, i arriben fins a l’escriptori. Molesten a Tom i Mary Lou, que estan parlant per telèfon.)

TOM: Ei, un moment… Què fan?

OBRER 1: Ens han dit fins aquí i ha de ser fins aquí.

TOM: (Al telèfon:) Bé, així quedem d’acord, dimecres que ve, eh? Ara he de penjar. (Penja. Als obrers:) I la taula? Que no hi veu que no hi cabem?

(A Ryan i Lucas els cauen tots els papers per terra perquè no tenen taula on recolzar-los.)

LUCAS: Perdoni’m un moment… Jo aquí necessito una taula, Tom. Per què no me la poses aquí…?

TOM: Com vols que posi l’escriptori del sheriff dins de la cel•la?

LUCAS: Provisionalment, home, fins que acabem amb tot aquest enrenou.

MARY LOU: D’acord. L’esperem.
(Penja el telèfon i anota alguna cosa a l’agenda.)

TOM: No poden posar la reixa una mica més enllà?

OBRER 1: Ens han dit fins aquí.

TOM: Està bé!

(Els obrers traslladen l’escriptori dins de l’espai de la cel•la. Posen els telèfons a terra.)

(Mary Lou agafa un munt de cartes i l’agenda i va cap a Lucas. Interromp la conversa amb Ryan.)

MARY LOU: Només un moment, Lucas. Hi ha una gent que té molt interès en parlar amb tu. La Congregació de la Llum Negra.

LUCAS: Ah, la Llum Negra.

MARY LOU: Sabies que existia? Tenen gairebé un milió d’adeptes per tot el país, una cadena de televisió pròpia, diaris i revistes, controlen una cadena de fast-food… Què els dic?

LUCAS: Que vinguin. Jo estic obert a tothom. No tic secrets per a ningú.

(Mary Lou apunta alguna cosa a l’agenda, com a secretària eficient.)

MARY LOU: Perdonin. Ja poden continuar.

(A fora, se sent una ovació. Entra Stoneway del carrer, molt content, perquè és l’heroi del dia. Parla cap enfora.)

STONEWAY: Molt bé, molt bé, us ho agraeixo! Però ara torneu a casa vostra, que esteu destorbant el trànsit…
(Tanca la porta. A Mary Lou.)
Com ho tenim, això?

MARY LOU: Ui, una feinada. Se’ns acumula la feina.

STONEWAY: Doncs tenim una nova compareixença davant del jutge…

MARY LOU: No sé si tindrà hores.

STONEWAY: Vine cap a dalt, que ho estudiarem.

MARY LOU: (A Tom:) A partir d’ara, no donis més hores. Que truquin dilluns.

(Se’n va amb el seu pare escales amunt.)

RYAN: (Donant-li més papers a Lucas. Ara, estan asseguts un a cada banda de l’escriptori.)
Aquest és l’informe del fiscal, les investigacions de la policia, interrogatori de sospitosos…

LUCAS: (Estudiant els papers.) Bé. Molt bé.

(Truquen a la porta. Tom talla la comunicació i va a obrir. Quan obre, se sent el clamor d’una multitud agombolada al carrer, allà al davant. També hi és l’oftalmòleg, però Tom, abans d’atendre’l, ha de posar ordre.)

OFTALMÒLEG: Sóc l’oftalmòleg…

TOM: Sí, perdoni un moment… (Parlant cap enfora.) Senyors! Facin el favor de desallotjar la vorera o hauré de desallotjar-la jo a cops de porra!
(Fa passar l’oftalmòleg. Tanca la porta.)
Perdoni. Hem demanat permís per augmentar efectius però encara no ens han aprovat el pressupost. Passi. Lucas Lee és allà…

(Els obrers han començat a aixecar i fixar les reixes al bell mig d’escena.)

OBRER 1: Vinga, amunt! Aixequeu-la ara!

(Tom acompanya l’oftalmòleg fins el lloc on Lucas i Ryan acaben de negociar. Han de destorbar els obrers, és clar.)

TOM: Perdonin…
(Tom obre la porta de la reixa. Arriben amb l’oftalmòleg fins a l’escriptori.)
Lucas, aquest senyor és l’oftalmòleg que et ve a revisar l’ull.

OFTALMÒLEG: Encantat de saludar-lo. He sentit parlar molt de vostè.

LUCAS: Coses dolentes. Tot dolenteries. No m’ho mereixo, tot això.

(Tom obre amb clau la porta de la reixa. Passa a l’altra banda. Tanca amb clau.)

RYAN: Enllestim en un moment…

OFTALMÒLEG: No, no, facin. Jo instal•lo la meva paradeta en un moment.

(Desplega una pantalla on hi ha lletres de diferents mides, allò tan típic dels oftalmòlegs.)

RYAN: L’informe del forense, el de la policia científica…

LUCAS: Sí, sí, sí, me’n recordo perfectament. Té un mapa, per situar-les amb exactitud?

(Ryan desplega un mapa de carreteres i va indicant minuciosament a Lucas els indrets on van trobar les tres noies. Amb un bolígraf, Lucas va posant senyals.)

(Els obrers han acabat la feina. Ara, la reixa està al bell mig de l’escenari i la cel•la, amb la taula de l’escriptori dins, sembla molt més ampla que el despatx del sheriff, que es veu enxubat, ple de coses.)

OBRER 1: Bé, nosaltres marxem, eh?

TOM: Ah, sí. Passin la factura a l’ajuntament.

(Els obrers se’n van.)

OFTALMÒLEG: (Assenyalant lletres de la pantalla.)
Què hi veu aquí?

LUCAS: (Atent Al mateix temps a l’oftalmòleg i al mapa que té entre mans.)
Una EMA.

OFTALMÒLEG: I aquí?
(Continua assenyalant lletres.)

LUCAS: Una BE. Una ELA. Una U. Em puc quedar el mapa?

RYAN: Sí. N’he portat dos. Així, vostè pot prendre notes en aquest i jo em puc endur l’altre.

OFTALMÒLEG:
(Apropa a Lucas.)
Bé. Si em permet…

LUCAS: Sí, el senyor ja se n’anava. Perdoni’m, Ryan, però ja veu que…

RYAN:
(Recull uns quants papers i els fica a la cartera, però en deixa molts en poder de Lucas.)
Sí, sí. Faltaria més. La salut és el primer.

LUCAS: El Tom l’acompanyarà a la porta. Tom!

TOM: Ja va!

(L’oftalmòleg mira els ulls de Lucas amb un aparell que inclou un llum i una lupa. Mentrestant, Tom obre la porta de la reixa amb clau perquè surti Ryan.)

LUCAS: Aquesta porta de reixes, no la podries deixar oberta, per més comoditat? Ho dic per tu, eh?

(Ryan se’n va. S’acomiada de Tom.)

RYAN: Bé, moltes gràcies…

(Ryan surt. Tom va a la reixa, l’obre i deixa la porta oberta.)

TOM: Faig passar el proper?

LUCAS: No, home, que no veus que estic passant consulta?

OFTALMÒLEG: No: jo ja estic. Per mi no s’amoïni. M’estudiaré el tractament i tornaré demà mateix. Segurament li portaré un mostrari de pròtesis… Ulls de vidre, perquè triï el que més li agradi…

LUCAS: Aquí em trobarà, doctor.

OFTALMÒLEG: Ja conec el camí. No s’amoïni…
(L’Oftalmòleg surt. )
Bona tarda, gràcies.

(Tom i Lucas es queden sols a escena.)

ESCENA 17 (Tom, Harry Callahan, Stoneway, Lucas.)

(Canvia el llum. Ara és hivern i a fora neva.
A la cel•la, Lucas ja no porta el pegat que li donava aspecte de pirata i, en canvi, porta unes ulleres que li donen aspecte d’intel•lectual. Amb la barba tan ben retallada, ben pentinat i una jaqueta que sembla feta a mida, gairebé sembla elegant.
Tom s’apropa a la finestra. Veu alguna cosa que li interessa i corre cap a l’escala.)

TOM: Ja ve, sheriff! Ja el tenim aquí!

STONEWAY (off, des del pis de dalt): Ja baixo!

(Truquen a la porta. Tom obre. A fora, bufa un vent sonor i sinistre. Entra Harry Callahan.)

HARRY CALLAHAN: Sóc Harry Callahan. Ha sentit parlar de mi?

TOM: És clar que sí, senyor Callahan. El teníem a l’agenda. És molt puntual.

HARRY CALLAHAN: Del qui no és puntual, ja no s’hi pot esperar res.

(Stoneway baixa l’escala. Encaixa la mà amb Callahan.)

STONEWAY: Callahan.

HARRY CALLAHAN: Sheriff Stoneway. Aquella de la gàbia és la bèstia?

STONEWAY: Li recomano que el tracti amb respecte. Digui-li que el comprèn i que el considera un ser humà…

HARRY CALLAHAN: I, de passada, què li sembla si li foto una mamada? És així com tracten la carronya, en aquest poble?
(Ha avançat molt decidit i provocador cap a Lucas. Entra a la cel•la, que té la porta oberta.)
Sóc Harry Callahan. Ha sentit parlar de mi?

LUCAS: Naturalment, senyor Callahan. És un honor conèixer-lo.

HARRY CALLAHAN: «És un honor conèixer-lo»? De què vas? Et penses que ets molt important, oi? Perquè has sortit a primera pàgina dels diaris, i la tele ha parlat de tu, i aquí a fora venen samarretes que diuen «Lucas for president»?

LUCAS: Bé… S’ha de dir que he estat molt important per a un munt de persones que van veure estroncades les seves vides per culpa meva.

HARRY CALLAHAN: Doncs per a mi no ets res més que una puta carronya, Lucas Lee.

LUCAS: Ho comprenc, senyor Callahan. He fet molt de mal, a la meva vida.

HARRY CALLAHAN: (Treu papers d’una cartera.)
Enllestim ràpid, que em fa fàstic respirar el mateix aire que tu. (Fa l’exposició ajudant-se de mapes i informes que ha tret de la cartera.) He estat estudiant els teus expedients. Has confessat que el 14 d’agost de 1982 vas matar dues noies a la carretera federal 101 a prop de San Luis Obispo, Califòrnia. Una setmana després, el 22 d’agost, vas matar un noi a l’estació de servei de Salinas, en la mateixa carretera. El 16 d’agost, en un punt entremig de la mateixa 101, va aparèixer el cadàver d’una noia que duia arracades daurades i unes mitges de color taronja. Ulls blaus. Es deia Joanie. Li vas tallar el cap i dos dits de la mà dreta.

LUCAS: No.

HARRY CALLAHAN: No? Què vols dir?

LUCAS: Vull dir que no.

HARRY CALLAHAN: Com que no?

LUCAS: Que no recordo cap noia amb mitges color taronja.

HARRY CALLAHAN: No fotis! Per anar de San Luis Obispo a Salinas has de passar per la reserva militar de Camp Robles! Necessàriament!

LUCAS: Pot ser. Però no vaig matar cap noia amb mitges taronges.

HARRY CALLAHAN: Escolta, tu! No he vingut aquí a demanar-te un favor!

LUCAS: I jo no sóc aquí per fer favors a ningú, senyor Callahan. Tots dos som aquí perquè triomfin la veritat i la justícia.

HARRY CALLAHAN: (A punt de clavar-li un cop de puny:) Maleït fastigós mentider!

(Tom i Stoneway, que estaven atents, es precipiten a aturar-lo. L’aagafen.)

STONEWAY: Un moment, Callahan! Si li arrenca la confessió per la força, no li servirà de res. I no m’agradaria que em lesionés el meu presoner.

HARRY CALLAHAN: Però no fotis, Stoneway! És evident que m’està castigant perquè no li he demanat bé les coses! El crim és cosa seva!

STONEWAY: És cosa teva, Lucas?

LUCAS: No, sheriff.

STONEWAY: Ja ho ha sentit, Callahan. Ho sento. Mala sort. Agafi els seus papers i deixi pas a un altre.

HARRY CALLAHAN: (Recollint els papers a manotades i guardant-los a la cartera tots arrugats.) Mala sort? Això és una pallassada, una comèdia, una farsa! Una merda!

(S’apaga el llum.)

ESCENA 18 (Jutge, Fiscal, Stoneway i Mary Lou.)

(En el racó, el despatx del jutge. La taula plena d’expedients.)

JUTGE: Senyors: em temo que el cas Lucas Lee se’ls a escapat de les mans. Porta confessats més de dos mil assassinats!

STONEWAY: És cert, jutge Macallan. L’assassí en sèrie més ferotge de la història. Una bèstia. Un monstre.

JUTGE: Tenen mobilitzades 875 agències policials de quaranta estats diferents, sense comptar Canadà. Hi ha milers d’agents de diferents fiscalies confirmant i certificant les dades que apareixen en les confessions de Lee. Centenars de milers de dòlars invertits en el seu cas!

STONEWAY: Una desgràcia, jutge Macallan.

JUTGE: No per a vostè, sheriff Stoneway. Pel que sé, quan aquest assassí va arribar, el seu poble, Goldring, no eren més de quatre cases, una oficina de correus, un súper, un bar i dos botigues… I ara és un poble que figura al mapa, que tothom vol conèixer. Vostè ha estat anomenat home de l’any per l’ajuntament de Goldring i serà candidat a alcalde en les properes eleccions, que probablement guanyarà! Per a vostè, Lucas Lee no ha estat una desgràcia, sheriff, sinó un negoci!

STONEWAY: Protesto, jutge Macallan! Detesto aquest monstre, de tot cor! Abomino de tenir-lo a casa meva, les seves insolències contínues, la maldat que se’n desprèn!

JUTGE: Doncs m’ho haurà de demostrar, sheriff…

STONEWAY: Quan vulgui i com vulgui!

JUTGE: El dia u del més que ve incoarem el judici contra aquesta rata…

STONEWAY: Per fi!

JUTGE:… I vull que m’ho tingui tot a punt i en ordre per poder-lo condemnar abans del dia quinze…

STONEWAY: La pila d’expedients serà el seu llit de mort!

JUTGE:… Fixarem l’execució per al dia 30, està entès?

STONEWAY: Dia de festa nacional!

JUTGE: Senyor fiscal: té present com plantejarà l’execució?

FISCAL: Dos mil assassinats confessats, confirmats i comprovats, jutge Hanharan.

JUTGE: Testimonis de l’acusació?

FISCAL: Tots els oficials i agents de policia, i rangers i advocats, que pugui presentar, jutge Hanrahan. I tots confirmaran el que Lucas Lee diu en les seves confessions.

JUTGE: Senyoreta Stoneway: la defensa?

MARY LOU: El meu client es declararà culpable, sa senyoria.

JUTGE: I?

MARY LOU: I?

JUTGE: I què més al•legarà?

MARY LOU: Res més, sa senyoria.

JUTGE: Testimonis de la defensa?

MARY LOU: Només el cridaré a ell, sa senyoria. Perquè ens digui si és veritat que ha confessat els dos mil assassinats.

FISCAL: Els ha confirmat!

STONEWAY: I tant que els ha confirmat! Gairebé en presumeix!

MARY LOU: És innegable, sa senyoria.

JUTGE: El dia trenta del mes que ve, vull que aquest Lucas tingui una xeringa clavada al braç i a les venes uns quants litres de tiopental sòdic, bromur de pancuroni i clorur de potasi.

STONEWAY: Els tindrà, jutge Macallan.

JUTGE: Ni Macallan, ni Hanrahan, ni sa senyoria! Sóc el jutge Monahan! Espero que el dia del judici ja s’ho hagin après!

(Fosc.)

ESCENA 19 (Jano Lipkiss, Lucas, Tom.)

(S’encenen de nou els llums del despatx. Lucas té aspecte d’advocat a punt de rebre un client en el seu despatx confortable, que és l’àmplia cel•la. El despatx del sheriff, en canvi, ocupant el terç esquerre de l’escenari, sembla una sala d’espera plena de trastos.
La porta de reixes té les claus al pany.
Tom acompanya Jano fins a la taula on espera Lucas. Porta un maletí.)

TOM: És la tinent Jano Lipkiss, de Jacksonville, Florida.

LUCAS: Gràcies, Tom. Segui, senyoreta Lipkiss.

TOM: Vol un cafè, aigua…?

JANO LIPKISS: No, gràcies.

LUCAS: No, gràcies, Tom. Ja et pots retirar.

(Tom es retira al seu racó.)

JANO LIPKISS: Abans que res, senyor Lee, vull dir-li que no he vingut aquí amb ànim de perjudicar-lo ni de forçar-lo a res. Per a mi, vostè és una persona, un ésser humà que ha viscut una vida turmentosa que no puc ni vull jutjar.

LUCAS: Gràcies, senyoreta Lipkiss. No em mereixo tanta consideració.

JANO LIPKISS: Com a policia, però, tinc un casos per resoldre i m’ha semblat que potser vostè em podria ajudar.
(Procedeix a treure papers del maletí.)
Es tracta dels casos de les senyoretes Elizabeth Mary Wolf i Glenda Beth Goff, de Jacksonville, Florida.

LUCAS: Deu ser dura, per a una dona, la professió de policia a Jacksonville, Florida, oi?

JANO LIPKISS: No és fàcil.

LUCAS: Un món d’homes durs, grollers i malcarats. Jo sé com miren aquesta mena d’homes les dones boniques com vostè.

JANO LIPKISS: Senyor Lucas. Vull que miri aquestes fotos…

LUCAS: Perquè vostè és una dona molt bonica, sap?
(Jano va estenent papers i fotografies davant de Lucas. Per fer-ho, s’ha d’inclinar sobre la taula i li mostra l’interior de l’escot, sense voler.)
Podrà creure que, des que em tenen detingut aquí, no m’han deixat estar amb cap dona?

JANO LIPKISS: No?

LUCAS: Ni bonica ni lletja. Amb cap. Un home com jo, que sóc especialment potent i ben dotat.

JANO LIPKISS: Senyor Lucas, es comença a assemblar a un d’aquells homes durs, grollers i malcarats que abans esmentava…

LUCAS: Sóc un home dur, groller i malcarat, senyoreta Lipkiss. Pensi que he violat i assassinat milers de dones. Lamento decebre-la si s’havia format de mi una altra imatge… més positiva.

JANO LIPKISS: Coneix aquestes dones?

LUCAS: Si les conec, quin triomf, oi, senyoreta Lipkiss?
(Jano Lipkiss s’asseu i mira fixament Lucas.)
Tornarà amb els seus companys i els demostrarà el que val. Resoldrà d’un cop dos assassinats… O més, perquè per aquella zona de Florida vaig estar actuant durant molt de temps. No va desaparèixer una mestra d’escola anomenada Virginia Hall? Una senyora de vuitanta-cinc anys molt estimada pels seus alumnes…

JANO LIPKISS: Tinc la sensació que em vol demanar alguna cosa a canvi, senyor Lee.

LUCAS: Ningú fa res a canvi de res. Jo aquí només puc demanar amabilitat, que se’m tracti com una persona.

JANO LIPKISS: Jo l’he tractat amb amabilitat, senyor Lee.

LUCAS: Encara podria tractar-me més amablement, Jano, em permet que li digui Jano?

JANO LIPKISS: Què està suggerint, senyor Lee?

LUCAS: Lucas. M’agradaria que em diguessis Lucas.

JANO LIPKISS: I què més t’agradaria, Lucas?

LUCAS: Una mamada?

(Després d’una llarga pausa, Jano s’aixeca i arreplega els seus papers i els va ficant en el maletí.)

JANO LIPKISS: Acabo de comprovar que és tan repugnant com diuen, senyor Lee. Lamento haver-lo conegut.

(Jano es dirigeix a la porta.)

LUCAS: La senyora Virginia Hall era molt estimada a Jacksonville. S’imagina tornar al seu poble amb aquest cas resolt? A més a més dels dos que em porta. I potser me’n recordo d’algun més. Ha sentit parlar d’una noia de Magnolia, Arkansas, que va aparèixer mig enterrada, amb símbols satànics gravats al pit?

(Jano ha arribat a la porta, que Tom ha obert. I aquí s’atura. Passa un instant.)

LUCAS: Tom, potser sí que ens vagis a buscar uns cafès. Potser la senyoreta Lipkiss encara no ha acabat la seva visita.

JANO LIPKISS: (A Tom:) Sí, d’acord. Prendré un cafè.

TOM: Abans de sortir, he de tancar la cel•la…

LUCAS: Fem-ho com sempre. Senyoreta Lipkiss, té la bondat de venir fins aquí? Tom no se’n pot anar i deixar aquesta porta oberta.

(Jano fa mitja volta. Es fica a la cel•la.
Lucas tanca amb clau i li llança les claus a Tom, que les entoma en l’aire.
Tom surt al carrer.)

LUCAS: Gràcies, Jano. Els homes necessiten a les dones, comprens? Aquesta també és una manera de tractar-me com a una persona, ho comprens?

JANO LIPKISS: Vols que ho fem aquí? Així?

LUCAS: No. Allà tenim un raconet. Vine.

(L’agafa de la mà i la condueix cap a la porta d’aquelles parets que van construir al voltant del wàter. Jano s’atura.)

JANO LIPKISS: Però, espera… Si veus que t’agafa un atac o cosa semblant, m’avises, eh?

LUCAS: És clar, dona. No tinguis por.

(Es tanquen al lavabo.)

ESCENA 20 (Stoneway, Lucas, Mary Lou, Jano Lipkiss, Tom.)

(Entren Mary Lou i Stoneway. Vénen del jutjat.)

STONEWAY: Això s’acaba, Mary Lou.

MARY LOU: Per fi.

STONEWAY: I Tom? Tom!

MARY LOU: I Lucas? Lucas!

STONEWAY: Deu ser al lavabo. I Tom deu haver anat a fer la ronda.

MARY LOU: Tot tornarà a la normalitat.

STONEWAY: Com era abans que Lucas Lee arribés al poble.

MARY LOU: Però ara seràs l’alcalde.

STONEWAY: I m’hauré d’espavilar per mantenir el nivell de vida que hem assolit en aquests dos anys passats.

MARY LOU: Seràs alcalde, pare. T’ho mereixes.

STONEWAY: Ser alcalde serà fantàstic amb el poble que tenim ara. Però i si…?

MARY LOU: I si…?

STONEWAY: Si Goldring torna a ser aquell poble oblidat per on no passa ningú…

(Se senten crits i panteixos al lavabo.)

MARY LOU: Què és, això? (Va cap a la reixa i tracta d’obrir la porta.) Lucas! Lucas?

(S’interrompen en sec els crits i els panteixos del lavabo.)

MARY LOU: Lucas! Es pot saber què estàs fent?

(Tom entra amb la safata i dos cafès.)

STONEWAY: Tom: t’he dit que no m’agrada que el deixis sol…

TOM: Havia anat a comprar els cafès…

MARY LOU: Tres cafès? Per què tres cafès?

STONEWAY: Per a la…

MARY LOU: La…?

TOM: Senyoreta Mary Lou: per què no puja els tres cafès a dalt, i ens els prendrem el seu pare, vostè i jo tranquil•lament…?

MARY LOU: Però què estàs dient?

TOM: M’agradaria que pugés i ens deixés al seu pare i a mi. He d’explicar-li una cosa molt interessant.

MARY LOU: Vull sentir-la.

TOM: És una cosa d’homes.

MARY LOU: Dóna’m les claus de la cel•la.

TOM: No. Avui Lucas està una mica furiós. Més val que no el vegi. D’això li volia parlar, sheriff. Serà millor que la seva filla pugi al pis i nosaltres ens encarreguem d’aquesta fera.

STONEWAY: Puja, puja cap al pis, Mary Lou.

MARY LOU: No. Dóna’m les claus, Tom.

TOM: Tinc por que la seva filla prengui mal…

STONEWAY: Les claus, Tom.

TOM: (Treu les claus.) Bé, és que ara que me’n recordo…

(Mary Lou li arrabassa les claus i va corrents a obrir la cel•la.
En aquell moment, surt Lucas del lavabo portant Jano Lipkiss inert entre els braços braços, com morta.
Tom, Stoneway i Mary Lou s’esveren, convençuts que l’ha mort. Tom i Stoneway empunyen les armes i criden histèrics.)

STONEWAY: Lucas!

TOM: Merda!

STONEWAY: Deixa anar aquesta dona!

MARY LOU: Què has fet?

LUCAS: Oh, sort que estàs aquí, Mary Lou!

STONEWAY: Treu-li les mans de sobre!

MARY LOU: Què li has fet, Lucas?

LUCAS: Aquesta dona… Estava parlant amb mi i s’ha desmaiat…

STONEWAY: Deixa-la a terra!

(Lucas deixa Jano Lipkiss a terra i li xiuxiueja:)

LUCAS: Ja està, Jano. Ja està.

JANO LIPKISS: (Fa veure que es desperta.)
Oh… On sóc? Qui sóc?

(Tom i Stoneway ja han obert la porta de la cel•la i corren a atendre-la. Mary Lou va amb ells però es queda contemplant suspicaç a la parella, ara l’un, ara l’altre.)

TOM: Senyoreta Lipkiss! Està bé?

(Jano Lipkiss es posa dreta i s’arregla la roba, que porta molt descordada i desendreçada.)

STONEWAY: Què li ha fet, aquest home?

MARY LOU: Queda clar el que li ha fet aquest home!

LUCAS: S’ha desmaiat i l’he portat al lavabo per reanimar-la…

MARY LOU: Com? Fent-li el boca a boca?

JANO LIPKISS: M’estava ajudant…

MARY LOU: Fora d’aquí!

JANO LIPKISS: Però encara no havíem acabat…

MARY LOU: Millor! Vagi a un lavabo públic per acabar sola!

JANO LIPKISS: Però, senyoreta…

MARY LOU: Fora d’aquí, li dic! S’han acabat les confessions d’aquest home! Sòc la seva advocada i li ho prohibeixo! Prou! Fora!

TOM: Serà millor que se’n vagi, senyoreta Lipkiss…

STONEWAY: Venim de veure el jutge. Una confessió ara ja no serviria de res. El cas Lucas Lee ja es dóna per tancat. Acompanya-la, Tom. Potser li anirà bé prendre’s un cafè… Convido jo.

TOM: Vingui, senyoreta Lipkiss…

(Tom i Jano Lipkiss surten. Lucas i Mary Lou s’han estat mirant en silenci.
Stoneway se’ls mira i, mentre parlen, seurà en una cadira, posarà els colzes en els genolls i s’agafarà el cap amb les mans.)

MARY LOU: Sí. El cas està tancat. D’aquí a quaranta dies, seràs mort, Lucas Lee!

LUCAS: Bé. Ja era hora, oi?

MARY LOU: Et punxaran amb una xeringa, t’injectaran verí i moriràs!

LUCAS: Déu sap que m’ho mereixo, Mary Lou. Però ja no m’importa, saps? Déu ha estat molt bo amb mi en permetre que et conegués.

MARY LOU: (Plora.) Ets repugnant, fastigós i pervers!

LUCAS: No ho he negat mai, Mary Lou.

MARY LOU: I això que m’has fet…!

LUCAS: No t’ho he fet a tu, Mary Lou. L’hi he fet a ella. I saps per què l’hi he fet a ella? Perquè no t’ho podia fer a tu.

MARY LOU: (Plorant, se li abraça.) Et mataran, Lucas!

LUCAS: Han de fer-ho, Mary Lou.

MARY LOU: Estàs condemnat per endavant!

LUCAS: Jo m’he jutjat. Jo m’he condemnat.

MARY LOU: El judici només serà un pur tràmit!

LUCAS: (Li acarona els cabells.) Com ha de ser, estimada, com ha de ser.

(Fosc.)

ESCENA 21 (Jutge, Ryan, Fiscal, Mary Lou, Tom, Lucas.)

(El judici. L’estrada on es troba el Jutge Monahan. Al costat, la cadira on declaren els testimonis. Hi està assegut Ryan. El Jutge pica enèrgicament amb la maça sobre la taula, exigint silenci al públic escandalitzat.)

JUTGE: Silenci! Silenci o faré desallotjar la sala!
Continuï el ministeri fiscal.

FISCAL: Què més li va confessar el senyor Lee, senyor Ryan? La va matar mentre la violava, i què més?

RYAN: Després, la va enterrar allà mateix.

FISCAL: Vostè tenia alguna sospita que la pobra Sònia podia ser enterrada en aquella omeda, a la vora del Green River?

RYAN: Cap ni una.

FISCAL: Havien buscat en aquell indret?

RYAN: No, senyor. Era molt lluny d’Uskell.

FISCAL: I què va passar?

RYAN: Vam anar a l’omeda amb una brigada de la policia local, amb el forense i experts de la Científica, i van trobar-hi els ossos. Eren enterrats a flor de terra.

FISCAL: Eren els ossos de la petita Sònia?

RYAN: Sí, senyor.

FISCAL: Va passar alguna cosa similar amb els sis casos que Lucas Lee va confessar?

RYAN: Sí, senyor. El mateix. Ell sabia com eren enterrats els cossos i de quina manera havien estat assassinats.

FISCAL: Sa senyoria: és l’enèsim cas igual que hem pogut sentir en aquesta sala. Em sembla inútil i reiteratiu continuar. Estic segur que el jurat ja s’haurà format un judici coïncident amb la tesi d’aquest ministeri fiscal. No faré més preguntes.

JUTGE: El seu torn, senyoreta Stoneway.

MARY LOU: No faré preguntes, sa senyoria.

JUTGE: Senyor Leopold Ryan: pot retirar-se.
(Ryan abandona la cadira i fa mutis.)
Té més testimonis, el ministeri fiscal?

FISCAL: En tinc molts més, sa senyoria, però ja dic que em sembla innecessari allargar aquest judici ni un minut més. Crec que l’acusació està més que fonamentada.

JUTGE: És el torn de la defensa, doncs.

MARY LOU: Només cridaré un testimoni, sa senyoria.

JUTGE: Només un?

MARY LOU: El senyor Lucas Lee.

(Remor a la sala.)

JUTGE: (Pica amb la maça.) Silenci! Cridin al senyor Lucas Lee.

(Entra Lucas pel fons de la sala, en una mena de passejada triomfal. Va molt elegant, amb la barba retallada i aquelles ulleres que li donen aire d’intel•lectual.)

TOM: Senyor Lucas Lee: jura dir la veritat, tota la veritat i només la veritat?

LUCAS: Sí. Ho juro.

(S’asseu.)

MARY LOU: Senyor Lee: està segur que pot mantenir el seu jurament?

LUCAS: Com diu?

MARY LOU: Li he preguntat si està segur que pot mantenir el seu jurament. Perquè tinc aquí un informe dels psicòlegs de la presó de Wisconsin, doctors Hopkiss i Spenalzo, on consta que el van reconèixer entre els anys 1960 i 1970, mentre complia condemna per l’assassinat de la seva mare, la senyora Viola Dison Lee. Reconeix aquest informe dels doctors Hopkiss i Spenalzo?

LUCAS: Sí. És l’informe que em van donar.

MARY LOU: (Al Jutge.) Està inclòs en el sumari del cas Viola Dison Lee que consta com a prova número u de la defensa. Suposo que sa senyoria i els membres del jurat ja se’l deuen haver llegit.

JUTGE: (Que, evidentment, no se l’ha llegit.) Què vol dir, això?

MARY LOU: En aquest informe consta que el senyor Lucas Lee va ser diagnosticat com a addicte a drogues i alcohol des de la seva infància el que, sumat a múltiples lesions al cap, el clau que la mare li va clavar i el trauma materno-filial, dóna lloc a una mena d’esquizofrènia que està molt detallada en l’informe. És així, senyor Lee?

LUCAS: Estava malalt, sí. Em curaven amb Thorazine i Benadryl, que em tornaven sord. Ja no sentia les veus. Tampoc no em feien mal els punys quan picava la paret. Després, em van fer els electroxocs. Llavors, em quedava com un nadó. Després d’una sessió, em van haver d’ensenyar a caminar, a menjar i a fer pipí al wàter. M’havien de netejar el cul. Per això van deixar de fer-m’ho. Els donava massa feina.

MARY LOU: En un dels punts d’aquest diagnòstic, el defineixen com a mentider compulsiu… Com segurament recordarà sa senyoria i els membres del jurat si han llegit l’informe. És veritat o no?

LUCAS: Sí, senyoreta.

MARY LOU: Això significa que diu moltes mentides.

LUCAS: Em sembla que sí, senyoreta.

MARY LOU: Pot ser que, entre aquests dos mil casos d’assassinat que ha confessat, n’hi hagi algun que sigui producte de la seva imaginació?

LUCAS: No ho sé…

MARY LOU: Per exemple, sembla evident que no podia estar matant a Dorothy Collins a Washington i Rita Salazar a California el mateix dia.

LUCAS: Potser no.

MARY LOU: Per exemple, diu que va assassinar Elizabeth Ann Price el 10 d’abril de 1976 a Lubbock, Texas, però aquell dia vostè era a l’hospital de l’Esperit Sant de Pont Diposit, Maryland, convalescent d’un coma etílic que havia patit el 8 d’abril.

LUCAS: Ara que ho diu…

MARY LOU: Senyors i senyores del jurat: algú pot creure que algú podria haver mort dues mil persones en deu anys que van passar entre que va sortir de la presó de Michigan i va ser detingut en Goldring? Això voldria dir que havia mort dues-centes l’any, que vol dir més d’una cada dos dies, corrent amunt i avall per tota la geografia dels Estats Units?

FISCAL: Protesto, sa senyoria!

JUTGE: Senyoreta Mary Lou Stoneway…

MARY LOU: Repetiré la pregunta, sa senyoria. Pot ser que, entre aquests dos mil casos d’assassinat que ha confessat, n’hi hagi algun que sigui producte de la seva imaginació?

LUCAS: Sí, senyoreta.

MARY LOU: Quins exactament?

LUCAS: No li sabria dir exactament.

MARY LOU: El cas de la petita Sònia que ens acaba d’explicar el sheriff Leopold Ryan?

LUCAS: No ho sé.

MARY LOU: Però vostè sabia on era enterrada la petita Sònia.

LUCAS: Bé… A l’alberg de l’Exèrcit de Salvació de Gotham vaig conèixer un parell d’homes, Ottis Toole i un amic seu, que explicaven moltes coses d’aquestes que havien fet. Algunes me les vaig atribuir, sí.

MARY LOU: Ha dit Ottis Toole?

LUCAS: Sí, senyoreta.

MARY LOU: De fet, sa senyoria, ens consta que el senyor Ottis Toole, actualment complint condemna a la presó de Jamboree, ha confessat sis dels assassinats que el nostre acusat, Lucas Lee, s’havia atribuït.

FISCAL: Protesto, sa senyoria!

MARY LOU: I pot ser, senyor Lucas, que de vegades vostè només signés les declaracions després que els policies li haguessin lliurat totes les dades dels casos? Informes de les investigacions, fotos de la policia científica…?

LUCAS: Bé, sí, és clar. Els policies m’ajudaven a fer memòria. Em deien el que havia de dir, em documentaven sobre el que havia fet, em feien signar…

MARY LOU: Quantes vegades va passar això?

LUCAS: No ho sé. Moltes.

MARY LOU: En quins casos?

LUCAS: No ho sé.

MARY LOU: I per què ho fa, senyor Lucas? Per què s’atribueix crims que no ha comès?

LUCAS: No ho sé.

MARY LOU: No ho sap?

LUCAS: Potser sí. Per castigar-me.

MARY LOU: Per castigar-se?

LUCAS: Després que la Dorry em va abandonar, no volia continuar vivint. Mai m’he pogut treure del cap l’assassinat de la mare. Vaig matar la meva mare, senyoreta! Vull que em matin perquè vull morir.

MARY LOU: I vol que l’executin per això.

LUCAS: Ja ho haurien d’haver fet en el primer judici. Vaig matar la meva mare, senyoreta, sap què vol dir, això? De fet, és l’única persona que he mort en la meva vida.

MARY LOU: Com ha dit?

LUCAS: La meva mare és l’única persona que he mort en la meva vida. I la vaig matant, i tornant a matar, i tornant a matar, aquí, en el meu cap.

MARY LOU: Només la seva mare?

LUCAS: Però era la meva mare, senyoreta.

FISCAL: Protesto, sa senyoria!

JUTGE: Sisplau, apropin-se, el fiscal i la defensa.
(Mary Lou i el Fiscal s’apropen al Jutge per xiuxiuejar.)
Es pot saber què pretén, senyoreta Stoneway?

MARY LOU: Només estic fent la meva feina, sa senyoria.

JUTGE: No foti!

MARY LOU: Sa senyoria, em començo a preguntar per quins crims estem jutjant aquest home. Per quins crims exactament? Sabem que és un mentider compulsiu, sabem que és esquizofrènic, que vol dir que està boig, que no respon dels seus actes ni de les seves paraules. Ara, volem executar-lo, però per què? Per alguna cosa que ha fet però no sabem exactament quina? Per alguna mentida que ha dit? Matarem un home per dir mentides, sa senyoria?

FISCAL: Protesto, sa senyoria!

JUTGE: Però què pretén? Amb les dades que ens dóna, ens està invalidant el judici! El jurat mai podrà dictar un veredicte!

MARY LOU: I…??

JUTGE: Sap el què passarà si deixem lliure aquest monstre que ha confessat dos mil assassinats des de la portada dels més importants diaris de tot el país? Què creu que dirà la gent si el deixem anar?

MARY LOU: No demano l’absolució. No l’ha de deixar anar, sa senyoria! És evident que és boig i perillós. Els científics, psicòlegs i sociòlegs i criminalistes i advocats, li agrairan que els mantingui reclòs per poder estudiar els seus mecanismes mentals. Podria crear una comissió perquè analitzi els dos mil casos i poder destriar quins va cometre realment i innegablement Lucas Lee.

FISCAL: Protesto, sa senyoria!

JUTGE: Si podem esbrinar què és el que ha fet que Lucas Lee sigui com és, podrem evitar que n’apareguin d’altres com ell!

MARY LOU: Potser sí que ens hem precipitat en celebrar aquest judici abans d’hora…

FISCAL: Que ens hem precipitat? Abans d’hora?

JUTGE: Potser sí, potser sí.

MARY LOU: Potser sí, jutge Monahan. Miri-s’ho des d’una nova perspectiva: vostè serà el que denunciarà aquesta gran farsa…

FISCAL: Protesto, sa senyoria!

JUTGE: Una gran farsa.

MARY LOU: … Aquesta mentida que ens volien explicar agents de policia de tots els racons del país…

FISCAL: Protesto, sa senyoria!

JUTGE: Una mentida. Són ells els qui s’han aprofitat dels diners dels ciutadans en voler-se penjar medalles que no els pertocaven!

MARY LOU: Això mateix, sa senyoria!

FISCAL: Protesto, sa senyoria!
(Ningú li fa cas.)

ESCENA 22 (Lucas, Mary Lou, Tom, Stoneway, Càmera, Maquilladora, Periodista 1…)

(S’encenen els llums de nou i ara ja la cel•la de Lucas ocupa tot l’espai de l’escenari. És com un gran despatx d’executiu i Lucas hi regna, darrere de l’escriptori. Ara mateix, està parlant davant de les càmeres de televisió, com un telepredicador.)

LUCAS: No demano perdó als homes. Només li he demanat perdó a Déu, i Déu m’ha perdonat. Estic en pau amb mi mateix. Ara, només depenc de la justícia dels homes, que és imperfecta. Ara, m’agradaria batejar-me. Al•leluia.

CÀMERA: Un moment. Si li podeu matar una brillantor del front…

(La Maquilladora corre a posar unes pólvores al front de Lucas.)

CÀMERA: Continuem!

PERIODISTA 1: Quina és la seva feina actual, senyor Lee?

LUCAS: Dirigeixo el centre de coordinació policial només centrat en les meves revelacions. Estudiem els casos per separar la realitat de la ficció.

PERIODISTA 1: Senyor Lucas: què els diria a aquells que diuen que vostè no és boig?

LUCAS: Que penso com ells. Jo crec que no sóc boig però segurament les meves víctimes no estarien d’acord amb mi.

(Mary Lou està fent senyals al càmera per ficar-li pressa.)

PERIODISTA 1: Ha sortit a la portada de Life. Es considera famós? Ara per ara li ha pres el lloc a assassins en sèrie tan destacats com Ted Bundy, John Wayne Gacy, Charles Manson. Era aquest el seu objectiu?

LUCAS: Jo sóc la fletxa mortal, i les fletxes no tenen objectiu. L’únic que té objectius és l’Arquer, i el meu Arquer és Déu. Al•leluia.

MARY LOU: Ho sento, haurem d’interrompre l’entrevista, s’ha passat el temps…

PERIODISTA 1: No importa. Ja tenim un parell de bons titulars… «Les meves víctimes no estarien d’acord amb mi»! Molt bona. Moltes gràcies, senyor Lee.

(El càmera, la periodista 1 i la maquilladora recullen les seves coses.)

MARY LOU: L’empresa de roba de la Congregació de la Llum Negra demana que portis els seus models.

LUCAS: Vull veure aquests models. No em posaré qualsevol cosa.

MARY LOU: I vol venir el gurú de la secta per parlar amb tu.

LUCAS: 200.000 $.

MARY LOU: 200.000?

LUCAS: Si encara no s’han adonat que la seva congregació és un negoci, no val la pena barrejar-nos amb ells. I, si saben que és negoci, sabran que 200.000 $ encara és un regal. Al•leluia.

PERIODISTA 1: Perdoni… Vostè és Mary Lou Stoneway, la seva advocada defensora? La que el va alliberar de l’execució?

MARY LOU: Sí.

PERIODISTA 1: Li importaria que li féssim unes preguntes?

MARY LOU: (A Lucas.) Puc?

LUCAS: Vés, però no triguis. I a veure què dius.

PERIODISTA 1: Ho faríem a fora, a l’aire lliure, en llibertat, com a contrast.

MARY LOU: Puc?

LUCAS: Va.

(Surten el Càmera, la maquilladora, la Periodista 1 i Mary Lou.)

ESCENA 23 (Lucas, Dorry, la srta. Good, Stoneway, Mary Lou.)

(Entren dues captaires, brutes i malgirbades. Són Dorry i la srta. Good.)

DORRY: Lucas…?

(Lucas les mira amb curiositat.)

SENYORETA GOOD: Ja no te’n recordes, de nosaltres?

DORRY: Gens ni mica?

LUCAS: Més val que marxeu abans que vingui el sheriff.

SENYORETA GOOD: El sheriff ja no vol saber-ne res, de nosaltres.

DORRY: Ell tampoc.

SENYORETA GOOD: Lucas… Fes memòria. (Agafa una ampolla de whisky. El tempta.) Per què no prens una mica de whisky? Potser així ens veuries millor…

LUCAS: (Temptat.) Ja no bec.

DORRY: Lucas… Al calaix de dalt de l’escriptori hi ha un revòlver…

SENYORETA GOOD: Obre’l.

DORRY: (Obre el calaix de dalt de l’escriptori.) Mira.

LUCAS: (Temptat.) No. Ja no em calen, els revòlvers.

SENYORETA GOOD: (Hi ha un ganivet de muntanya en la seva funda, a l’abast. L’agafa.) Un ganivet? Et crema la carn quan veus un ganivet…

DORRY: (Exhibint-se, sensual.) Lucas, mira el meu cos de dona, què et suggereix el meu cos de dona?

SENYORETA GOOD: La teva mare, Lucas.

DORRY: Ràbia, Lucas.

SENYORETA GOOD: El plaer és sàdic.

DORRY: Agafa el ganivet, Lucas.

SENYORETA GOOD: Beu un glop.

DORRY: Desfoga’t, papi.

SENYORETA GOOD: El ganivet.

(Entra Stoneway, baixant les escales i estirant-se amb mandra.)

STONEWAY: Uaaaaaa! Hola, Lucas. Feia temps que no dormia tan bé.

DORRY: Lucas.

STONEWAY: De fet, saps?, des que vas arribar aquí, vaig començar a tenir malsons…

SENYORETA GOOD: El ganivet.

STONEWAY: Em despertava suat i esglaiat a mitja nit.

DORRY: El revòlver.

STONEWAY: No podia suportar la teva presència odiosa a casa meva. Però, per bé o per mal, el temps demostra que un es pot acostumar a tot, a qualsevol cosa, si se sent ben compensat.

SENYORETA GOOD: Desfoga’t, Lucas.

STONEWAY: Crec que això no diu res de bo de la humanitat en general ni de mi en particular, però així són les coses. No s’hi pot fer res. Jo no hi puc fer res.

DORRY: Mata’l.

STONEWAY: Quan vam estar a punt de perdre’t, em va saber greu.

SENYORETA GOOD: Mata’l i seràs lliure.

STONEWAY: Però aleshores vam guanyar el judici, vam tornar aquí, a casa…

DORRY: Mata’l, sisplau.

STONEWAY:… I els malsons es van fer tolerables, fins i tot entranyables.

SENYORETA GOOD: Lucas, ens sents?

STONEWAY: Ara, per fi, ja dormo com un angelet. Ja han desaparegut.

DORRY: No hem desaparegut! Som aquí!

SENYORETA GOOD: Som aquí!

LUCAS: No hi ha res que duri per sempre. Ni tan sols els fantasmes. Els fantasmes també moren, amic Stoneway.

DORRY: No!

SENYORETA GOOD: Ens estàs sentint!

(Entra Mary Lou.)

STONEWAY: On eres?

MARY LOU: Els de la televisió m’estaven fent una entrevista?

STONEWAY: Són a fora? Potser encara em podran fer unes preguntes…!

(Surt corrents. Mary Lou es posa a endreçar papers en l’escriptori.)

DORRY: Per l’amor de Déu, senyoreta Good! No ens sent! No hi som!

LUCAS: Desfogar-me? Ara conec altres maneres de desfogar-me. Ja no em cal matar per conèixer els meus poders…
Mary Lou: vine, maca. Necessito una mamada.
(Ella, submisa, es deixa fer. Lucas se l’emporta cap al lavabo. S’hi tanquen.)
Així és molt més net. La impunitat és sinònim de llibertat!

SENYORETA GOOD: No existim, petita Dorry. Les víctimes només existim quan a ells els interessa. I, tot sovint, quan en necessiten més, en fan de noves.

(S’apaguen els llums. Quan es tornen a encendre, Dorry i la srta. Good han desaparegut i, en el seu lloc, apareix Tom parlant al públic.)

TOM: Henry Lee Lucas va morir de mort natural, degut a lesions hepàtiques causades per la seva antiga addicció a l’alcohol i les drogues, a l’edat de 65 anys, en el cim de la seva fama. En ell es va inspirar la pel•lícula de John McNaughton, en 1991, “Henry, retrat d’un assassí en sèrie”. Diuen que és una pel•lícula de culte. De culte. Al•leluia.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: